JULIETA CUSPINERA MASCLANS

Fa dies que dono voltes a aquesta pregunta. Qui sóc jo? Em resulta difícil explicar-ho amb paraules. Potser el millor seria preguntar-ho a alguna persona molt propera, però, de fet, el que diria seria la seva percepció de mi perquè ningú em pot conèixer tan bé com jo mateixa però crec em queda un llarg camí per fer-ho. Realment, el que la gent creu conèixer de mi no són més que facetes i etapes de la meva vida. I és que visc en un canvi constant de pensaments, d'estil, d'amics, de casa... Canviar sempre ha format part de la meva vida; a vegades, per decisió pròpia; a vegades, per les circumstàncies donades. Però amb tot això hi ha una cosa que no canvia: la meva essència, i és el que intentaré explicar-vos.

Sóc una persona natural, transparent. No intento ser alguna cosa que no sóc per tal d'encaixar en algun lloc. Diria que sóc el que semblo però no és del tot cert, ja que la gent acostuma a fer-se una idea equivocada de mi a partir de la primera impressió i que a mesura que em van coneixent es va esborrant. Un aspecte que destaca de la meva personalitat és, sense dubte, l'expressivitat que tant em caracteritza. Sense adonar-me'n, reacciono al que passa al meu voltant de manera espontània i sincera, sense filtres.

Sóc una persona polifacètica: viatjar, llegir, muntar a cavall, cantar, el cinema, el mar, menjar bé, la festa i estar amb els que estimo és de les coses que més m'agraden. Els amics tenen un paper molt important a la meva vida. Passar estona rient amb ells és la millor manera d'evadir-me dels problemes. Tinc la sort de mantenir els que conec de tota la vida i no parar de fer-ne de nous, ja que  tinc facilitat per relacionar-me.

A la vegada també gaudeixo estant sola a la meva habitació, fent les meves coses mentre escolto música. No m'avorreixo mai, sempre tinc coses a fer i em falten hores al dia per fer tot el que voldria.

Per sort, la vergonya i la timidesa no han sigut mai un impediment per sortir de la meva zona de confort. Vaig perdre moltes pors quan vaig anar a viure a Irlanda amb quinze anys. Vaig viure a casa d'una família i vaig estudiar allà durant quatre mesos per aprendre anglès, principalment. Evidentment, vaig tenir milers de dubtes abans de decidir-me a anar-hi perquè es tractava d'un canvi radical que havia de fer jo sola, deixant enrere la meva vida amb què tan a gust em sentia. Però com els meus pares m'havien dit, la meva nova vida a l'estranger em va agradar tant que m'hi hagués quedat un any sencer. A cap i a la fi, aprendre la llengua va ser el de menys; vaig créixer i madurar com a persona, i vaig descobrir que mai s'ha de deixar de fer res per molt que les pors ens puguin tirar enrere, ja que si tens la intuïció que un canvi serà positiu, no t'equivoques. Arran d'aquesta experièncica sóc més valenta, autosuficient i independent, tot i les inseguretats que m'envolten.

Odio la rutina; necessito acció i emoció a la vida, ja que em canso ràpidament de tot. Aquesta necessitat de canvis no és cap novetat al meu entorn, ja que a la meva família sempre s'ha dut aquest tarannà de cul inquiet. També he heretat d'ells l'afició per les arts escèniques. No em decanto per cap modalitat en concret, ja que m'agrada tant la música, com la dansa, el teatre, el cinema... l'art en general. Això em passa amb tot; sóc molt indecisa i em costa infinit triar. El que més em preocupa relacionat amb aquest tema actualment és el futur dels meus estudis, ja que encara no he descobert quina és la meva passió.

La Julieta indecisa ha tornat a treure el cap i descarta la idea de tornar a marxar un temps...