Julieta Cuspinera
El còmic
¿Què és el còmic?
Es tracta d’una expressió artística, i a la vega un mitjà de comunicació, que consisteix en una sèrie d’il·lustracions que, llegides en seqüència contínua, permet al lector a seguir un relat d’algun tipus. Els dibuixos poden anar emmarcats en vinyetes, és a dir, en requadres de diferent forma i estil que poden anar acompanyats de text escrit.
Els còmics poden dibuixar-se en papers de diferent tipus, inclús de format digital. El seu públic és molt variat i existeix un tipus de còmic pràcticament per tots els gustos de lectura, per aquest motiu la historieta o còmic és considerada, avui en dia, com el novè art.
El terme còmic prové de les revistes d’historietes (comic books) que van ser uns dels primers formats massius de producció d’aquest tipus d’obres. D’aquí prové, també, un cert sentiment de prestigi i rebuig cap a la seva lectura, molt associada a l’oci i a l’entreteniment, inclús a la pornografia i al vici. Actualment, aquests prejudicis ja són àmpliament minoritaris.
Història del còmic
Si ens situem a la prehistòria, quan l’art es basava en les històries que normalment explicaven una caça, podríem parlar dels inicis del còmic. Més endavant en les pintures egípcies, els atuells gregues, els frescos romans, les pintures eclesiàstiques i els manuscrits medievals que relataven les vides de Jesús i dels sants; tots ells es poden considerar com a part de la història del còmic. Ara bé, hi ha gent que diu que no es consideren historietes, i cal esperar a la sàtira social i política per trobar els antecedents reconeixibles del còmic. La seva primera aparició i possibilitat de divulgació massiva es situa cap al 1446 amb l’aparició de l’empremta i el 1789 amb la litografia.
Es considera a Thomas Rowlandson l'inventor del còmic l'any 1809. Rowlandson va publicar "Els viatges de doctor Syntax", potser el primer còmic o aventura seriada de la història en tenir ressonància, i en aquesta època fan la seva aparició les bafarades amb text.
El primer còmic modern publicat al món, va ser The Yellow Kid (El noi groc), el 16 de febrer de 1896 al diari The World de Nova York. La raó per la qual se’l considera el primer còmic oficial és perquè no va ser fins llavors quan es va començar a fer servir l'expressió "còmic" per definir la historieta en si, encara que de manera popular.
Cap a finals del segle XIX tant a Europa com als Estats Units, els diaris recorrien a diferents incentius per tal d'atraure el nombre més gran de lectors i, per tant, controlar el mercat. La modernització dels sistemes d'impressió als Estats Units va permetre que a partir de 1893 s'inclogués una pàgina en color en els suplements dominicals. Les sèries germinals van ser Hogan s Alley (1895) d'Outcault, protagonitzada per The Yellow Kid, The Katzenjammer Kids (1897) de Rudolph Dirks, i Happy Hooligan (1899) de Frederick Burr Opper. Van ser aquestes les que van establir les bases del còmic actual, amb les seqüències d'imatges consecutives per articular un relat, la permanència d'un o més personatges al llarg de la sèrie i la integració del text en la imatge, amb els globus de diàleg.
The Katzenjammer Kids (1897) de Rudolph Dirks Happy Hooligan (1899) de Frederick Burr Opper
A Espanya apareixen les revistes de còmic TBO (1917) i Pulgarcito (1921).
L'autèntica edat d'or del còmic va tenir lloc a mitjans de segle XX, quan es van proliferar les tires diàries en la premsa, els comic books i els superherois. Va ser en aquest moment quan el còmic experimentà una ràpida expansió internacional, diversificant àmpliament el gènere.
A finals del segle XX, el format va aconseguir la seva maduresa en la novel·la gràfica: una composició adulta, exigent, complexa, que reuneix els atributs artístics del dibuix i la il·lustració, amb la composició narrativa i la reflexió lingüística, pròpies de la literatura.
En l'actualitat disposem d'un riquíssim fons de còmics, historietes, novel·les gràfiques o màniga, que són una mostra de la gran versatilitat del gènere.
.jpg)
_gif.gif)
Característiques
-
Organització seqüencial: Està compost per una sèrie de vinyetes que contenen imatges. Aquestes vinyetes estan ordenades de manera que expliquen una acció.
-
Utilització de codis pictocinètics: imatges i senyals que representen el moviment, com les línies cinètiques per representar un objecte en moviment.
-
Utilització de codis audiopictòrics: Els sons es representen de manera gràfica.
-
Espai i temps: Té la capacitat de transmetre la sensació del pas del tems, mitjançant la seqüència de vinyetes i sensació d'espai, que és el que la imatge exposa.
-
Guió i dibuix: Aquests dos elements, importants per separat, requereixen dues figures, escriptor i dibuixant, que desenvolupen l'aspecte narratiu i el plàstic.
-
Textos plàstics: És important la disposició i el format dels textos, aquests elements conformen una funció expressiva que va més enllà de la literalitat. Per això, les bafarades poden significar un pensament, o els textos grans poden significar un crit.
-
Capacitat simbòlica: Els símbols en els còmics serveixen per transmetre idees més complexes. Aquest símbols amb el temps s'han acabat adquirint com a elements del llenguatge del còmic i sovint ja es llegeixen de manera natural. Per exemple, una bombeta encesa pot representar una idea, un tronc amb una serra pot representar una persona dormint ...
-
Llenguatge col·loquial: El llenguatge verbal intenta ser molt natural, amb vacil·lacions, interrupcions, etc, és un llenguatge dirigit a les masses amb una intenció de comunicació quotidiana.
La vinyeta. Formes i grandàries. Planificació. Composició. Perspectiva.
VINYETES
-
La vinyeta simple: És aquella que està limitada per tots els seus costats. Aquesta s’utilitza quan es desitja crear una presa única i tancada, com en una pantalla de cinema. Es considera la vinyeta típica de còmic, de forma rectangular, però també pot adoptar multitud de formes. No hi ha límit per a la imaginació en aquest sentit.
-
La vinyeta ortogonal: És aquella vinyeta els costats de la qual són ortogonals al plànol de la pàgina, és a dir, que les seves vores són rectes i per tant forma rectangles o quadrats. Són vinyetes estables i s’usen amb molta freqüència.
-
La vinyeta diagonal: Posseeix costats que van en diagonal i no són ortogonals al plànol de la pàgina, per la qual cosa formen rombes o trapezis. Aquestes vinyetes s’usen per a donar sensació de moviment o dinamisme, o per a mostrar alguna imatge perturbadora.
-
Les vinyetes exteriors: Són aquelles que es troben separades de les altres per mitjà dels carrers o pels marges de la pàgina.
-
Les vinyetes interiors: Són aquelles que es troben contingudes dins d’una vinyeta més gran. Serveixen normalment per a mostrar un detall o un fet que es realitza al mateix temps en aquella escena.
-
La vinyeta decorativa: En ocasions, solament usarem el marc de la vinyeta i l’espai exterior com un element decoratiu, sense més funció que la visual, de tal manera que la vinyeta es converteix en part del dibuix. Moltes vegades utilitzarem aquest recurs per a ambientar moments o situacions concrets de la trama. No obstant açò, en aquest tipus de vinyetes cal anar amb compte; no s’ha de recarregar tant el dibuix que dificulte la compressió de la història. Si la història no es comprèn, la funció de la pàgina haurà fracassat.
-
La vinyeta trencada: En alguns dibuixos, per a crear sensacions estètiques i, especialment, de moviment, s’utilitza el recurs de “traure part del dibuix fora de la vinyeta”, com si el dibuixat s’estiguera projectant cap a l’espectador. D’aquesta manera, la vinyeta queda trencada, però guanya en dinamisme i ordena les vinyetes, situant algunes per sobre de les altres. És un recurs molt utilitzat en còmics d’acció.
DISTRIBUCIONS DELS FORMATS
-
Regulars: Les distribucions regulars són les més comunes dins del còmic. Se solen utilitzar de manera habitual per a expressar vinyetes calmades o amb càrrega narrativa (diàlegs, per exemple). En el còmic europeu són pràcticament les úniques.
-
Irregulars: Les distribucions irregulars són aquelles que presenten formes estranyes i que fins i tot en ocasions no estan no subjectes a un nombre determinat de columnes i files. Aquestes, s’utilitzen normalment per a escenes d’acció o descripcions, on el lector pot perdre’s en els detalls. En altres ocasions s’utilitzen de manera que col·laboren de forma gràfica amb la trama.
GRANDÀRIA I FORMA
Les vinyetes poden tenir la forma i mida que l’autor vulgui i pugui imaginar.
PERSPECTIVA
-
Normal/Frontal: Equival a la visió que té una persona quan està dempeus o assegut. Els ulls de l’espectador estan a l’altura del pit o del cap dels personatges. Fa la sensació de naturalitat, representa una visió objectiva i realista dels fets.
-
Picat o zenital: Visió de l’escena des de dalt, com si l’observara un personatge des d’una posició elevada, és a dir per damunt de la línia de visió d’una persona, de tal manera que la seua visió és de dalt a baix.
-
Punt de vista impossible: La mirada se situa des d’un lloc on no pot ser vista. Per exemple quan se situa a l’interior d’un taüt o dins d’una nevera oberta.
TIPUS DE PLANS
Gran pla general
Pla general
Comprén un conjunt més pròxim que el gran pla general. La figura humana ocupa 1/3 o 1/4 de l’alçada de l’enquadrament, traçant un equilibri entre paisatge i individu de tal manera que situa el personatge en el seu medi concret. També té un caràcter descriptiu Presenta un entorn exterior, un paisatge o un carrer, o l’interior d’un edifici. En general no apareixen personatges o aquests formen part de l’entorn. Se sol utilitzar al començament d’una narració per a situar l’acció.
Pla de conjunt
La persona humana apareix amb entitat dins el paisatge o decorat. Hi caben diverses persones fàcilment distingibles. Mostra les accions físiques d’un grup o les relacions entre personatges i objectes. Les persones tenen prou marge de moviment. La típica fotografia familiar ben bé pot representar aquest pla. Pot tenir un valor descriptiu o narratiu i ocasionalment un valor dramàtic.
Pla americà
S’anomenà americà perquè s’utilitzava fonamentalment al western per deixar ben clara la posició del revòlver. Enquadra els personatges a l’alçada dels genolls de tal manera que permet l’expressivitat del cos humà. L’espectador i el personatge queden situats en un mateix camp de visió. També s’anomena pla mitjà llarg o pla tres quarts. Ens aproxima al personatge. Té valor narratiu i dramàtic.
Pla mitjà
La figura humana queda tallada a l’alçada de la cintura. Així els braços i el rostre, les parts més expressives del cos, es converteixen en el centre d’atenció per a l’espectador. S’utilitza moltes vegades en els diàlegs.
Primer pla
Enquadra el personatge des de l’alçada dels muscles o més concretament de les clavícules. És el tipus de pla que posseeix major valor expressiu i pot adquirir una enorme força dramàtica ja que ressalta les emocions i els sentiments dels personatges.
Primeríssim primer pla
És aquell en què la cara d’un personatge tanca l’enquadrament mostrant-ne totalment o parcial el rostre.
Pla detall
Pot mostrar una part del rostre o del cos. Però també un objecte o alguna de les seues parts que puguen tenir alguna significació dramàtica, narrativa o simbòlica. Emfasitza o assenyala de forma especial.
Abarca un gran conjunt allunyat de la càmera en què el subjecte humà està absent o és insignificant i la natura o l’entorn pren més importància que la persona, també pot mostrar multituds on la persona queda diluïda o empetitida i aleshores adquireix un valor dramàtic. Expressa la solitud, la lluita contra la fatalitat, la integració en el paisatge que protegeix i absorbeix alhora el personatge i presenta l’escenari.
Pla sencer
La figura humana apareix de cap a peus en el límit del quadre. Retrata el personatge. Té un valor narratiu però comença a potenciar el valor expressiu o dramàtic.
.jpg)
-
Contrapicat: Els personatges o coses estan representats des d’un punt de vista inferior. L’escena se situa per davall de la línia de visió d’una persona i queda inclinada cap a dalt, de tal manera que la seua visió és de baix a dalt.
Els personatges. Expressions facials i moviment del cos
En els dibuixos cal indicar més o menys clarament l'estat d'ànim i el temperament dels personatges. El temperament s'indica sobretot amb la configuració de la cara. L'estat d'ànim s'indica amb l'expressió de la cara i amb el moviment del cos, jugar amb el color, la llum i les ombres, pot ajudar a donar una millor expressivitat als personatges. Els recursos per representar les expressions de la cara s'estableixen seguint uns criteris acceptats per tothom. Per exemple:
-
ALEGRIA- Direcció ascendent dels trets de la cara.
-
POR / PÀNIC- Ulls desorbitats. Boca molt oberta. Celles aixecades.
-
SORPRESA- Trets arrodonits: ulls i boca oberts. Celles arquejades.
-
TRISTESA- Direcció descendent dels trets de la cara.
-
SUPERIORITAT- Els ulls tendeixen a tancar-se. Els trets de la cara es corben en sentit descendent.
-
SERENITAT- Trets amb tendència a l'horitzontalitat. Expressió neutra.
Això, però, és orientatiu. Cada autor ho recrea a la seva manera. A més, combinant els trets d'aquestes expressions se n'obtenen d'altres. La intensitat de les expressions es pot accentuar amb determinats signes visuals: gotes de suor (por, fatiga,calor...), línies tremoloses (fred, temor...), llamps (còlera, ràbia...), llàgrimes (plor, riure...) i altres.
Els textos i els símbols gràfics.
TEXT
-
NARRATIU: El text narratiu és un text que no ha estat pronunciat per cap personatge. Ve a ser com una veu en "off" a les pel·lícules. Normalment s'escriu dins d'un espai delimitat anomenat cartutx. El text narratiu no ha de limitar-se a explicar el que ja es veu dibuixat a la vinyeta, ha d'aportar altres informacions sobre la història que es narra.
Els textos narratius tenen dues funcions:
- Aclarir les adaptacions o modificacions temporals i plantegen accions paral·leles o successives ("mentrestant", "dies després")
- Aclarir determinades imatges que poden provocar desorientació.
FUMETS
Els fumets o globus es defineixen com l'element de la vinyeta que conté les intervencions dels personatges, assenyalant amb un apèndix (cua o delta invertit) a quin es refereix. Les seves formes i contingut (paraules, símbols, etc.) pretenen cobrir la gran varietat d'elements verbals i no verbals que constitueixen la comunicació humana.
Per raons estètiques, cal anar amb compte que el text dins d'un globus o fumet s'ajusti a la mida d'aquest, és a dir, que no quedi molt atapeït, no trepitgi la vora de l'entrepà ni sobri massa espai en blanc. De vegades, i cada vegada més freqüentment, es pot prescindir de l'entrepà per considerar que no és necessari; simplement es col·loca el text al costat del personatge que parla. De vegades s'afegeix simplement una línia que uneix el text amb el personatge, però tampoc cal. Segons la situació comunicativa, el perigrama de l'entrepà tindrà diferents formes: conversa, pensament, crit, murmuri...
-
Xiuxiueig: vores puntejats.
-
Menyspreu: els globus expressen la fredor del discurs del personatge mitjançant formes que recorden al gel i a les estalactites.
-
Globus agregats i interconnectats: s'utilitzen molt sovint per reflectir seqüències de frases encadenades, és a dir, converses llargues, en una sola vinyeta. L'ordre de lectura sol estar clar i pot deduir-se a partir de la posició dels globus, encara que en ocasions no és tan fàcil.
-
Monòleg interior, pensament o somni: Aquest element, que al cinema es representa mitjançant una veu en off, en el còmic es reflecteix en un globus amb vores arrodonides, simulant un núvol. L'apèndix, al seu torn, se substitueix per una sèrie decreixent de cercles. En el cas dels somnis, en lloc de text el globus conté imatges:
-
Xerrameca excessiva: s'expressa mitjançant diverses tècniques, per exemple, amb l'atapeiment del globus assenyalant al mateix personatge o globus molt grans amb una gran quantitat de text al seu interior. Aquests recursos deriven en una disminució de l'espai reservat per a la imatge.
-
Apèndix compartit: Un mateix entrepà pot tenir diversos apèndixs si el text del seu interior és pronunciat per diversos personatges simultàniament.
-
Ràdio, altaveus i altres aparells: El so emès per ràdios, televisions, telèfons i altres aparells que distorsionen la veu sol representar-se amb un globus amb el contorn dentat, l'apèndix zigzaguejant o tots dos alhora. També s'empra aquest recurs en les ocasions en què no es veu qui està parlant (per exemple, si està darrere d'una porta tancada).
-
DIÀLEG: El text de diàleg és el més característic del còmic, és el que diueno pensen els personatges. Normalment s'escriu dins dels fumets, però alguns autors no n'utilitzen.
.jpg)
SÍMBOLS GRÀFICS
A vegades un dibuixant necessita representar un personatge molt enfadat que s'ha quedat sense paraules,o potser no vol escriure les paraulotes que diu. En els còmics és un recurs molt utilitzat, representar aquestes situacions i moltes altres amb uns signes especials: bombes, ganivets, espirals, estrelles, lletres xineses, núvols que exploten, calaveres...
-
Amor: es representa sempre amb un o diversos cors al voltant del subjecte afectat per l'enamorament, sovint emfatitzats amb línies expressives o travessat per una fletxa. De vegades també apareix el desamor, simbolitzat amb un cor trencat o partit.
-
Cops: s'hi dibuixen ralletes, núvols i altres elements.
-
Sorpresa: es representa mitjançant determinades reaccions facials i un signe d'exclamació dins d'un entrepà.
-
Diners: símbol del dòlar, sacs, bitllets amb ales. Una variant d'aquest element són els diners que vola, emprada quan un personatge es veu arruïnat.
-
Dolor: estrelles sobre o al voltant del personatge colpejat.
-
Idea brillant: es presenta com una bombeta encesa sobre el cap del personatge en qüestió. De vegades, irònicament, es representa al personatge amb altres mètodes d'il·luminació com espelmes o llums d'oli.
-
Música o xiulets: per als xiulets se sol recórrer a les notes musicals, especialment a les corxeres, ja sigui una sola o un grup de dos, dins d'un entrepà. Quan es tracta de música, es representa un conjunt de notes musicals diferents dins de línies d'expressió que indiquen la procedència del so.
-
Pèrdua del coneixement: es representa mitjançant un o diversos ocellets volant al voltant del cap del personatge..
-
Sorpresa i incertesa: Expressades sovint amb un signe d'interrogació o un d'exclamació dins d'un entrepà.
-
Somni: el somni es representa amb la lletra z situada repetidament sobre el cap del adormit, i en altres ocasions se sol emprar una serra tallant un tronc, a causa de l'expressió metafòrica dormir com un tronc.
OMATOPEIES
Són paraules que representen sons, sorolls, expressions. Els còmics s'han vist obligats a incorporar un gran nombre d'onomatopeies per explicar un univers acústic que en el dibuix és inaudible. Per augmentar-ne l'expressivitat, les onomatopeies han rebut un tractament gràfic privilegiat, de gran vistositat i tamany. És un recurs molt utilitzat per la seva força visual, i sovint omplen per sí mateixes una vinyeta.
Les onomatopeies es caracteritzen per tenir una mida i cos de lletra augmentats i solen estar acolorides, a diferència del text dels globus. A més, les lletres solen aparèixer desalineades, tortes formant corbes o figures. La mida i el color de les onomatopeies "suggereixen la seva intensitat sonora", és a dir, indiquen, més clarament que altres missatges escrits del còmic, que representen sons, i a més que contenen una expressivitat i un significat especials. En moltes ocasions les onomatopeies no es tradueixen, sinó que es prenen prestades d'una altra llengua (l'anglès, gairebé sempre).
El muntatge. Transicions entre vinyetes. Les el·lipsis. El procés de realització.
LA PRODUCCIÓ DEL CÒMIC
Tradicionalment, la indústria del còmic ha requerit un treball col·lectiu, en el que s’ha produït una especialització dels propis historietistes. Es distingeixen:
-
Dibuixant: La seva tasca consisteix en la realització de l’esbós, llapis final i a vegades l’entintat.
-
Entintador: L’entintat consisteix a realitzar una pàgina en blanc i negre a partir d’una altra prèvia, denominada llapis final, amb l’objectiu d’aconseguir una imatge neta i fàcil de comprendre visualment, marcant els detalls que en llapis final no es poguessin apreciar i, a més a més, facilitant la posterior aplicació de color. L’entintador, és un altre artista que pot donar, en aquest procés, nova càrrega visual a l’obra del dibuixant. Un mateix llapis final, entintat per diferents entintadors pot donar com a resultat obres completament diferents i personals.
-
Retolador o Retolista: La retolació pot fer-se per ordinador o a mà, encarregant-se de la mateixa el propi dibuixant o un professional especialitzat. Té amples possibilitats com a mitjà expressiu. En la retolació a mà, acostumaven a seguir-se els següents passos: Primer traçaven una pauta a llapis perquè les lletres es mantinguessin a un mateix nivell; després escrivien els textos, amb majúscules, reforçant la lletra dels encapçalaments. Quan hi havia exclamacions carregaven la tinta per tal que destaqués.
-
Colorista: És qui aplica el color als còmics. Als setanta, aquest element va ser revalorat gràcies a Richard Corben. Actualment se’l considera com una part fonamental, recorrent majoritàriament a l’ordinador.
EL·LIPSIS
Un dels elements cabdals en la construcció d'un relat audiovisual són les el·lipsis. Aquestes impliquen l'eliminació d'una part més o menys àmplia de la situació o de l'acció que s'està presentant. Es considera que aquest fragment és irrellevant, que no aporta res a la narració, que pot ser el·lidit sense que l'espectador perdi la continuïtat del discurs. L' el·lipsi és un recurs narratiu que consisteix en presentar únicament els fragments que es consideren significatius d'un relat
FLASHBACK
Un flashback és una retrospecció àmpliament usada en el món del cinema i dels còmics. Hi ha diferents formes de representar-: amb vinyetes individuals inserides dins de la vinyeta principal, mitjançant un entrepà de son o pensament, en la mateixa vinyeta sense cap element especial que ho assenyali, etc.
Us del color
El color és un element important en molts còmics. Ara bé, no tots els còmics tenen color: de vegades el dibuix ja és prou expressiu i ens diu tot el que els autors volen comunicar-nos. Aleshores parlem de còmics sense color. La freqüència d'aparició del còmic pot influir en aquesta qüestió: un dibuixant que cada dia ha de publicar la seva historieta en un diari potser no pot entretenir-se massa amb el color. Altres, en canvi, prefereixen treballar en blanc i negre. En fi, en bona part és només una qüestió de preferències.
En general, podem parlar de tres aspectes a tenir en compte: el color com a LLUM, el color com a TRET D'IDENTITAT de certs personatges i el color com a SENTIMENT.
-Llum: Amb la llum i amb les ombres aconseguim donar consistència al dibuix, li afegim el volum necessari per trencar l'efecte pla del paper. Podem jugar amb el color, doncs, per estructurar el dibuix i donar-li volum. També, amb un ús intencionat de la llum, farem destacar els colors que ens permetin mostrar la profunditat d'una imatge. O ens ajudarà a posar un accent expressiu als personatges segons l'angle d'on provingui el focus lluminós.
.jpg)
-Sentiment: En la vida real, amb els noms dels colors expressem sentiments i emocions, els fem servir per indicar el que sent una persona, o la seva manera de ser. Per exemple, amb "es posa vermell com un tomàquet" manifestem vergonya o ràbia, i amb "té el cor molt negre" representem la maldat. Els dibuixants han aconseguit traslladar això als seus treballs, i expressen amb colors els sentiments i les reaccions emocionals dels personatges. D'aquesta manera, per subratllar o exagerar determinats aspectes d'aquests personatges es poden canviar alguns colors per accentuar allò que simbolitzen. Sovint, per mitjà del color, o precisament per la seva absència, se'ns vol comunicar alguna cosa especial: un somni, un record, un diàleg interior, la presencia d'un mort, d'un fantasma...
-Identitat: Quan un dibuixant crea un personatge ha d'aturar-se, per força, a donar-li una personalitat ben concreta: manera d'actuar, de vestir, entorn... Si no fos així, correria el risc de crear un ésser canviant, un camaleó que varia capítol a capítol o, encara pitjor, vinyeta a vinyeta. Això no faria altra cosa que desorientar el públic. És per aquesta raó que molts autors identifiquen els personatges per la roba, per exemple, o per determinada coloració de la pell o del cabell. Si canviem aquests trets estem canviant els personatges. Moltes vegades aquest color és el seu senyal d'identitat, la manera de poder-lo reconèixer.
