Julieta Cuspinera
Visita al museu d'art contemporani de Granollers
Hem anat al museu d’art contemporani de Granollers a fer una visita a la 3r planta del museu i a fer una activitat performativa.
La perfrormance que hem fet és la mateixa que es farà aquest dissabte i l’hem fet per veure com sortia i si s’havia de canviar alguna cosa o millorar-la en algun aspecte.
La Marta Galán ha començat fent-nos una xerrada per explicar-nos què volia dir un happening i una activitat performativa. Llavors ens ha demanat que per ordre i sense acumular-nos anéssim deixant 1 o més objectes a sobre d’una taula. Els objectes que deixàvem havien de voler dir alguna cosa per nosaltres. Ordenadament hem anat deixant els objectes que tréiem de la nostra motxilla a sobre de la taula i ens hem tret les motxilles.
Una vegada tothom havia deixat alguna cosa seva, la taula ha quedat plena. Després uns quants ens hem tornat a aixecar i hem escrit en un paper què significaven aquells objectes per nosaltres. Aquesta part ha sigut bastant emocionant perquè hem pogut descobrir perquè eren importants per cadascú els objectes que haviem deixat. La Marta ens ha dit que per que allò
"
sigués una obra d’art havia de seguir algun ordre. Tant podia estar ordenat per colors, com per tamanys, etc. També havia d’estar emmarcat i hem envoltat la taula amb un marc de cinta adhesiva. Hem creat una obra d’art a partir d’una acció. La última cosa que hem abans d’acabar ha sigut sortir un per un i escriure en un altre paper alguna cosa que haguessim necessitat per crear aquell moment. Jo he escrit imaginació.
Després ens hem dividit en tres grups i cada un hem anat a fer una cosa diferent.
El meu grup el que hem fet ha sigut una manualitat amb pa d’or. Hi havien objectes al damunt d’una taula i hem hagut de forrar-los amb aquest material.
El pà d'or és una espècie de full molt prim de color daurat. Està fet d’or batut i tradicionalment era usat com a decoració per daurar a diferents arts per exemple en escultures, icones, retaules, orfebreria, mobiliari i superfícies arquitectòniques tant exteriors com interiors. Es presenta en llibrets de 20 o 25 fulls, separats amb paper i d'una mida entre 5 x 5 o 8 x 8 cm. L’original és molt car però el que vam fer servir nosaltres era més econòmic. Així doncs hem forrat objectes d’allà com un peluix, un pà rodó, una carta… i també hem pogut forrar objectes personals nostres com un boli, un encenedor, una clau, etc.
Un altre grup ha anat a la tercera planta del museu i han tingut temps de contemplar les obres que hi havien. Hi havien fotografies, pintures, escultures… Els d’aquest grup, individualment o amb parelles, han hagut de triar una obra i comentar-la explicant aquests tres punts: experiència per saber què era la subjectivitat i el que volia transmetre l’autor amb l’obra, realitat per saber la història que hi ha darrere i representació per saber quins són els materials que va utilitzar.
L’altre grup ha fet una altra activitat que m’han explicat però que no he entés molt bé.
"El pes del plom" obra de teatre al Teatre LLevant de Granollers
Un home vestit dins una banyera fumejant. Un altre home l’apunta amb una arma i es pregunta si prement el gallet no deixarà un món més just. Una dona que fa més preguntes de les necessàries. Algú està a punt d’arribar. “Mai no arribaràs a saber el que estàs a punt de trencar. Quant pesa el teu dolor? Quanta estona trigaràs a ofegar la culpa?” El pes del plom. Un viatge poètic, a manera de thriller, per la indústria de les armes.
El passat divendres dia 5 d'Octubre vam anar al teatre a veure l'obra "El pes de plom". És una obra de teatre formada per 4 actors: dos nois i dues noies. A dos d’ells ja els havia vist actuar en sèries abans, la Patrícia Bargalló feia de Mireia a Merlí i l’Isak Ferriz a Cites.
El director de l'espectacle és Aleix Fauró. Els quatre actors m’han agradat com han representat el seu personatge, ho han fet d’una manera molt realista i mel's he cregut totalment.
L’escenografia és molt senzilla; a l’escenari només hi ha caixes de fusta apilades i una banyera amb bales a dins.
L'obra parlava d’una noia que era periodista i estava investigant a un home de negocis que treballa en una indústria d’armes. En l’obra es veu la investigació periodística que fa la periodista, la Catalina. La seva parella està al seu costat i l’ajuda. El tema de l’espectacle és interessant perquè és bàsicament sobre les armes i és algo del que no n’estic molt ben informada i m’agradaria saber ben bé què passa en aquest món.
L’obra comença amb una escena en la que hi ha un home a dins d’una banyera i a fora n’hi ha un altre que l’està apuntant amb una arma i està molt enfurismat. Aquest és el novio de la Catalina i també hi apareix una dona que és la parella de l’home de negocis que és el que està a la banyera. Aquest començament representa el present i després d’aquesta escena es va enrere en el temps i s’explica l’història des del principi per entendre què és el que està passant
La part de l’obra que més he disfrutat ha sigut la segona escena perquè d’una cosa molt simple com és la conversa d’una periodista amb un senyor de negocis que té les mans molt brutes, han fet una escena realista i sembla que ho estiguis veient per la tele en la vida real. El personatge de la periodista s’implica molt en la seva feina i es prepara molt bé l’entrevista que li fa i l’altre en canvi sap respondre a les preguntes i donar bons arguments. Cap al final de l’espectacle es descobreix que la raó per la qual el novio de la Catalina vol matar a l’home de negocis quan estan a la banyera, és perquè s’ha trobat a la seva novia morta i se suposa que s’ha suicidat però ell no ho creu. Ell està segur que ha sigut l'home de negocis qui l'ha matat. Aquí deixen que l’espectador deixi volar la seva imaginació i que cadascú pensi el que cregui sobre la mort d’ella.
Raphaelle al TAG
Vam anar al Teatre Audiotori de Granollers a veure una obra de anomenada "Raphaelle" de la companyia La conquesta del pol sud. Era teatre documental. En aquest espectacle una noia transexual que es diu Raphaelle Pérez, explica la seva vida i per tot el que ha passat en el procés de transexualització.
Com que tot el que explicava era real i ho havia viscut ella en primera persona ho feia molt més interessant que si ho fes algú altre actuant aquest personatge. Els productors d'aquesta obra es van preguntar abans de crear aquest projecte: què vol
dir ser home? Que vol dir se dona? A partir d'aquestes preguntes van fer el muntatge. En l'obra el principal personatge és ella però no és la única que apareix a l'escenari; hi ha un tècnic i un noi que va grabant i que fa d'alguns personatges secundaris en algun moment de l'obra, fa del seu pare, de metge i de professor de la seva universitat.
En aquesta obra ella explica com des de petita no li agradava el seu cos i feia coses que no eren "pròpies" de nen; ella era una nena atrapada en un cos de nen. La seva vida no ha sigut fàcil perquè sempre s'ha anat trobant amb dificultats per culpa d'aquest tema que sempre l'han perseguit. La societat no està acostumada a veure pel carrer a un noi vestit de noia i la gent pot arribar a ser molt cruel. La seva vida va donar un gir quan va anar a un metge especialitzat amb aquests temes i li va explicar la seva realitat: ella era una noia que havia nascut en un cos de noi però hi havia una solució: es podia operar i canviar-se els genitals per uns de noia. També s'hauria de fer un tractament que li faria anar-se convertint en una dona a poc a poc.
La Raphaelle encara no està operada, quan li van dir va demanar un temps per pensars'ho i quan va decidir fer-ho li van dir que hi havia una llista d'espera d'unes 70 persones i que hauria d'esperar uns 3 anys. Aquest període de temps encara no ha passat i és per això que encara no s'ha operat i no va poder explicar el final d'aquesta història.
sexuals i hi ha molt d'amor, tot s'espatlla quan arriba la cosina de la Clàudia i el veu, a aquest noi, a un moro. Després d'aquest dia ella no li respon a les trucades ni als missatges i ell està molt preocupat. La polícia apareix a casa seva i el fan anar a judici per “ haver tingut relacions sexuals amb un menor contra la seva voluntat”, cosa que és falsa. Tot això és degut a la xenofòbia, la família de la Clàudia és molt racista.
Un dels aspectes que va fer que entrés molt en la història i que conectés amb l'actor va ser el fet de que ell estava tota l'estona tenint relació amb el públic, fent comentaris als espectadors, fent gags, interectuant amb el públic vaja. Jo tenia la sensació de que m'estigués explicant a mi la història i de ser còmplice de tot el que li passava. Un altre fet és la proximitat que hi havia des del lloc on estava asseguda al escenari. Estava tant aprop que el podia sentir i veure perfectament i això em va encantar. El teatre de petit format és el que més m'agrada de veure.
La seva interpretació teatral la vaig trobar excel·lent, apart no només actuava sinó que també ballava i això donava molt joc i gràcia. D'altra banda el tema de l'obra em va fer reflexionar perquè parla del racisme en la nostra societat, de persones que són jutgades pel seu aspecte físic i pel seu color del pell, com si això vulgués dir alguna cosa. Les persones estan classificades per la seva aparença o nacionalitat i crec que no hauria de ser així. Tothom hauria de mirar més enllà sense importar la capa exterior. El racisme és un tema que em fa molta ràbia i que m'indigna molt.
Vaig trobar que l'obra era molt encertada per a nosaltres, em sembla que en general va tenir molt èxit. Fins ara és l'obra que més he disfrutat. Encara que auest monòleg el protagonitzi un noi adolescent i que parli de la seva vida pot ser vista per tots els públics perquè tothom ha sigut adolescent i el racisme és a tot arreu.
És una obra de teatre de petit format que vam anar a veure al Llevant teatre. La protagonitza un sol actor, per tant, és un monòleg. L'actor és l'Albert Salazar, que té 23 anys. Jo ja l'havia vist actuar abans, en la sèrie de La Riera. Allà feia de cuiner, no era cap personatge principal però durant un bon temps tenia bastant protagonisme i sortia a cada capítol. A la Riera no em va cridar gaire l'atenció com actor, en canvi en aquesta obra em va agradar 1000 vegades més perquè ho donava tot d'ell mateix i tenia moltíssima energia que la transmitia al públic.
La història que explicava ell era la vida d'un noi de 15 anys que parla castellà i català, una barreja. La familia catalana amb la que viu el va adoptar quan tenia 3 o 4 anys i és moro. És un noi súper normal, té una vida com la de tots els adolesecnts: va a l'institut, fa esport, surt amb els amics i creu que els seus pares són uns pesats. Un dia decideix fer-se un compte de Tinder i és allà on coneix la Clàudia. La Clàudia és una noia de la que s'enamora parlant amb ella tots els dies. Tot els hi va bé i el dia de l'aniversari d'ell queden a casa de la cosina de la Clàudia perquè se suposa que no hi ha d'haver ningú. Tenen relacions
A.K.A. ( as known as)
Fairfly
Un divendres vam anar al teatre de Ca'n Palots a Canovelles a veure l'obra de teatre de "Fairfly". En aquesta obra protagonitzada per quatre actors, el públic es situa a l'escenari envoltant la taula rodona del mig que és on es troben els actors. És una comèdia sobre la cultura emprenededora i tracta de quatre treballadors d'una empresa. Són amics i intenten organitzar-se després que l’empresa d’alimentació infantil on treballen els comuniqui l’obertura d’un ERO. El primer que volen fer és lluitar per defensar els seus llocs de feina. Mentres escriuen una carta per l'empresa es replantejen si val la pena lluitar per aquesta feina que tenen. Se'n adonen que realment no els fa feliç i que tard o d'hora seran despedits de l'empresa. Llavors sel's hi acudeix una idea revolucionària que van tenir uns anys enrere que es tractava de fer farinetes de larva de mosca pels infants. A partir d'aqui volen fer realitat aquesta proposta en lloc de lluitar pel seu lloc de treball. Durant tota l'obra es veu el procés pel que passen els quatre a l'hora de dur a terme la seva pròpia empresa, hi ha moments d'èxit, de fracàs, d'estrés, de crits, d'algria, de dubtes...
El desenllaç de l'obra és molt sorprenent, original i ben pensat. El fet de que acabés així ha fet que l'obra m'agradés molt més perquè ha sigut inesperat i m'ha sobtat molt.
Quan ha començat l'obra creia que no m'agradaria perquè estaven donant molta informació molt ràpidament i havies d'estar molt concentrada per entendre el que passava, a mesura que va transcurrint l'història te'n adones que realment tot el tema del que parlen de l'empresa no és el que importa. Al principi de l'obra, no sé exactament perquè, em feien una mica de ràbia tots els personatges; no em queien bé i tot el que deien em crispava una mica. A mesura que avançava l'obra m'han anat caient millor i a tots els personatges els hi he trobat un punt graciós i interessant. Han aconseguit fer riure al públic constantment.
Un aspecte negatiu que li he trobat a l'obra ha sigut el fet de que hi ha hagut molts moments de crits i converses fortes, sentia que necessitava veure alguna escena més tranquil·a entre tantes discussions.
M'ha agradat molt, com espectadora, tenir als actors tan aprop i tenir la sensació de formar part de l'obra, encara que en cap moment es trenqui la quarta paret.
Aquesta no ha sigut l'obra que més m'ha agradat però igualment estic contenta d'haver-la vist perquè admiro la feina que han fet als actors ja que crec que han treballat molt bé els seus personatges i els han fet molt reals.
Suburbana
-
Què desitjo?
-
Què m’agradaria tenir?
-
Què somio?
-
Quin regal m’agradaria fer?
-
Quin futur vull?
-
Què és progressar?
-
Quin regal m’agradaria rebre?
-
Què em mou?
Què desitjo?
Pot sonar bastant típic però el que realment desitjo és no perdre a ningú que estimo perquè em fa molta por i no sé com ho faria per seguir endavant havent perdut a algú estimat. Entenc la vellesa perquè morir de vell forma part de la vida i tens temps de viure molt de temps i per preparar-te mentalment del que un dia acabarà passant però, una malaltia pot aparèixer en qualsevol moment per sorpresa i acabar amb tu. Crec que mai ningú està preparat perquè li passi i és molt injust. Així que una de les coses que més desitjo també és la salut, i com que no hi pot ser sempre penso que hem d’aprofitar cada moment i veure el cantó positiu de les coses.
Quin regal m’agradaria rebre?
A mi m’encanten els regals, com a tothom suposo, però els que més m’agraden són els que estan fets a mà perquè són únics i irremplaçables i han estat fets per l’altra persona pensant en tu. Un exemple seria un àlbum de fotos o qualsevol manualitat
on hi hagin imatges i que es pugui penjar a l’habitació per veure-ho tots els dies. Personalment, prefereixo que algun amic o amiga em regali alguna cosa d’aquest estil que res material.
Què és progressar?
El que jo entenc per progressar és millorar en algun aspecte, avançar i fer progressos cap a un estat més desenvolupat. Mentres vas creixent també vas progressant perquè a la vegada estàs madurant.
La importància de ser Frank
El passat dijous vaig anar al teatre amb els meus pares a veure aquesta obra de teatre. Hi vaig anar el dijous en lloc de divendres perquè el director de l’obra, el David Selvas, és amic del meu pare i ens va convidar a anar-hi. Era una mena da’ssaig general, l’estrena era el dia següent. Hi havia poca gent i això va fer que tingués un format molt mes íntim. Com que era una comèdia em sembla que els actors van trobar a faltar més reaccions del públic, com els riures en les parts més gracioses, per notar que el que feien agradava a la gent i que no estaven fent alguna cosa rídicula. Em va donar la impressió de que tenien el text molt per la mà i que estaven relaxats.
Vaig disfrutar molt l’obra, la vaig trobar molt divertida i dinàmica. La interpretació dels actors la vaig trobar excel·lent, tots ells em van agradar i els seus personatges eren molt seus. Venia amb les expectatives de l’espectacle bastant altes perquè sabia que tots els actors eren boníssims, ja que ja els havia vist actuar abans en alguna altra obra/sèrie/película. Però l’espectacle va superar les meves expectatives, em va agradar més del que m’imaginava.
La obra tenia una durada de gairebé dues hores, personalment la vaig trobar un pèl llarga perquè algunes converses duraven molt i s’estaven molta estona discutint sobre el mateix tema.
La decoració de l’escenari em va agradar molt perquè el van convertir totalment en el saló d’una casa i em va impactar veure una decoració tan elaborada. Després, cap a la meitat de l’obra, converteixen el que representa la casa de la ciutat en la casa de camp tot posant un munt de plantes per tot arreu, em va semblar una molt bona idea, feia molt efecte i era original.
No obstant que no era un musical del del tot, va ser tot un detall les cançons que van cantar. Li van donar més gràcia al assumpte encara que no em xiflessin els temes perquè tampoc és que ells siguin cantants professionals.
Nadia
Director: Pepe Mirayete.
Actors: Nadia Ghulam, Eugenio Szwarcer i Carles Fernández Giua.
El divendres al vespre vam anar al Teatre Auditori Granollers a veure “Nadia”. És una obra de teatre documental en què parla una noia, la Nadia, en primera persona, explicant la seva història. Ella no és actriu, per tant tot el que explica és veritat i ho ha viscut. Està representat com una entrevista, que li fan els dos altres actors, i com un diàleg teatralitzat, però en la majoria de l’obra ella és l’única que està present a escena, mentre els altres dos nois hi apareixen sense actuar. L’obra combina les seves paraules amb imatges a una pantalla i sons.
La Nadia és una noia que ve d’Afganistan i té uns 30 anys. Per culpa de la guerra civil que hi va haver al seu país, va venir aquí a refugiar-se, ja que la seva casa va ser bombardejada. Ella va ser ferida de guerra greument i el seu
germà va morir. Abans de venir però, va passar-se dos anys a l’hospital per poder-se curar les cremades. Llavors, durant deu anys, es va fer passar per noi, pel seu germà, per tal de poder mantenir la seva família. Es va posar el seu turbant i va començar a buscar-se la vida. Ho va fer així perquè al seu país les dones estan molt discriminades i no tenen els mateixos drets que els homes. A l’hora de treballar tenen moltes dificultats i és gairebé impossible trobar una feina decent. Aquest és un fet molt important en la seva vida, l’ha marcat molt i a l’obra en parla molt. És difícil posar-se a la pell d’algú que ha sigut capaç de mentir durant tant de temps i fingir ser una persona que no era per supervivència. Amb això te n’adones que forta ha arribat a ser la Nadia i la valentia que té. No va ser fàcil per ella, va haver de posar en risc la seva vida per tal d’aconseguir el sou més baix i no va poder destapar la mentida fins que va arribar aquí.
El seu monòleg no té un to pessimista i trist, al contrari, li dóna un toc d’humor tota l’estona i ho explica des d’un punt de vista de satisfacció amb ganes de tirar endavant i superar tot el que li vingui. De quan vivia a Afganistan explica anècdotes divertides, sensacions, records… Gràcies a una associació, va venir a Barcelona, on després de moltes intervencions mèdiques li van reconstruir el rostre. Una família de Badalona la va acollir i ja fa 11 anys que viu amb ells, ara són com els seus pares.
És una història molt dura i que tingui el valor de pujar a un escenari i explicar-ho és molt admirable. Em va emocionar molt l’obra, ja que el fet que la història sigui 100% veritable i que la mateixa persona que ho ha viscut t’ho expliqui, amb tots els detalls fa que connectis més amb la història i que t’arribi més. Crec que si una altra persona, que no fos ella, hagués fet el seu paper no m’hauria impactat tant. L’espectacle realment em va commoure i em va deixar pensativa perquè em vaig adonar de que no valorem el que tenim i mai ens posem a pensar amb la sort que tenim de viure aquí, en un país sense guerres, en una casa amb tot el que és necessari, una família que ens manté, l’oportunitat d’estudiar i salut. Per tant puc sentir-me afortunada i m’adono com d’injust és el món.
L’obra va tenir molt d’èxit, quan la Nadia va sortir a saludar tothom estava de peu aplaudint. En acabar li vaig fer una abraçada i li vaig dedicar unes paraules. Dues setmanes després, jo i la meva família vam anar a un dinar solidari que organitzaven uns amics nostres, on la Nadia cuinava i els diners anaven destinats a ella.
La Producció és de cabosanroque, Teatre Nacional de Catalunya, Temporada Alta, Institució de les Lletres Catalanes i Fundació Lluís Coromina, amb el suport de Fundació Joan Brossa i ICE.
Joan Brossa i Cuervo (1919-1998): ell és el protagonista de l’instal·lació sensorial, tot va al voltant seu. Va ser un poeta, dramaturg i artista plàstic català, encara que ell denominava com a «poesia» tot el que feia. És possiblement el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX.
*Hi ha una explicació de qui era Brossa més extensa a l’apartat d’artistes del blog.
"Instal·lació sensorial produïda per Cabosanroque en què l’espectador podrà fer un recorregut per una superfície rectangular alçada amb gran densitat d’objectes i mecanismes que produeixen so i música d’acord amb la lògica de la poesia de Brossa i a la manera de Cabosanroque".
La idea, creació, disseny d’il·luminació, construcció i conceptualització va ser de Laia Laia Torrents i Roger Aixut (cabosanroque).
Les veus que apareixen en aquest recorregut són dels Alumnes del COIET de Banyoles, Alex Alba
Pau Fernández Pujol, Eduard Martí Vergé, Jonathan Perasa, Carmelita Puigdemont, Jordi Saubí Gironès i M. Àngels Verge Mata.
“No em va fer brossa”
CaboSanRoque és un grup de música que va néixer el 2001 com a grup de música dedicat a l’experimentació més lúdica i evocadora, a partir d’instruments inventats, sorgits d’objectes quotidians tan diversos com màquines de cosir, rentadores, scalèctrics, grapadores o peces de mobiliari en desús. Els últims anys, el treball del grup s’ha desenvolupat al voltant de les capacitats expressives musicals i escèniques d’instruments mecànics automàtics, combinat amb intèrprets humans. D’aquesta voluntat d’experimentació i construcció de màquines
musicals han sortit ja tres espectacles i una instal·lació sonora. El seu últims projectes són Maquinofòbia pianolera, un concert per a piano i orquestra mecànica compost i interpretat juntament amb el músic experimental Carles Santos, i la instal·lació sonora Los árboles aullaron, produïda per la Fonoteca Nacional del Consejo Nacional para la Cultura y las Artes de México i programada al Vive Latino 2013.
La creació que hem anat a veure es va fer a partir de poemes, anècdotes, sensacions i records que va viure ell mateix. Tot en el que s’han basat per fer-ho parla de la guerra i de la màgia negra (un fragment de text explicava que una veu va salvar-li d'una bomba), aquesta mateixa figura és una representació del paisatge de la guerra. A través dels sorolls, la música experimental i les imatges dels objectes et transmetia els paisatges que Joan Brossa va viure en els seus dies a l’exèrcit. Consistia en una sala fosca en la que vam entrar tots. Hi havia un fum blanc que donava ambient i al centre un rectangle molt gran amb un munt d’objectes al damunt. No es podia veure del tot bé el que hi havia perquè ja que no tot estava il·luminat. Vam estar observant i donant voltes al voltant de la composició. En un recinte delimitat per una cinta de plàstic hi havia l’obra d’art que es basava en un cúmul d’objectes quotidians que estaven a la vista com gots, cintes mètriques, impressores, culleres, llums, xapes de Vichi, aparells electrònics… a la vegada hi havien coses que no estaven a la vista, estaven amagades i eren el que produia so i llum. Al voltant hi havien làmpades i focos que il·luminaven l’obra amb una llum molt blanca i en un moment es va encendre una llum ultravioleta que va fer que els colors d’alguns materials es tornessin fluorescents. També hi havien altaveus que produien sons molt variats; paraules, sorolls, cops… Les repeticions de paraules les feien gent discapacitada.
Va durar uns 30 minuts aproximadament i va ser molt intens, moments més que altres però. Em va costar d’entrar en aquest món perquè em va resultar molt extrany al començament. No entenia els diferents sons que hi havien i m’espantaven una mica perquè a sobre hi havien molts objectes que es movien. La interpretació del que hi havia allà era molt personal, ja que els objectes et podien recordar alguna cosa o una altra. A l’acabar vam comentar-ho entre tots i tothom havia creat històries del que representava el que havíem vist totalment diferents. La guia ens va explicar quin era el significat de l’exposició i tot va tenir més sentit.
Festival Panoràmic
El festival Panoràmic de Granollers, es centra en l'arribada a la Lluna, ja que aquest any és el 50è aniversari. És un festival de cinema, fotografia i "new media" (mitjans de comunicació basats en les noves tecnologies) que es va celebrar entre el 17 i el 20 d'octubre a Roca Umbert, però també hi ha diferents exposicions i actes al Museu de Granollers, el Museu de Ciències Naturals i el Cinema Edison. Aquesta és la tercera edició del festival Panoràmic i s'anomena "Última thule: la colonització de l'espai", dirigida i impulsada pel fotògraf Joan Fontcuberta.
Està format per 11 exposicions d'artistes com Cristina de Middel, Martin Parr o Marcel·lí Antúnez, dos tallers de fotografies a càrrec d'Alícia Kopf i Lurdes Basolí, i la projecció de fins a 17 films entre pel·lícules, curtmetratges i documentals. El dia que vam anar a veure l'exposició però, no hi havia totes les exposicions disponibles.
El Panoràmic té la fotografia com a protagonista i s'expressa de manera expandida a través de disciplines com el cinema, el vídeo, les instal·lacions, etc. El festival pretén visibilitzar les creacions icòniques, com aquestes, del món de la imatge a les noves generacions que treballen entorn del cinema i la fotografia.
"L'Última Thule" el títol del festival, té un significat, és l'objecte més primitiu i llunyà del sistema solar explorat fins ara. La sonda New Horizons, llençada per la NASA el 2006, està capturant imatges de l'Última Thule que ajudaran a estudiar els inicis del nostre sistema planetari fa més de 4.500 milions d'anys. S'espera que la New Horizons funcioni fins a mitjans del 2030 i podria arribar a explorar un altre objecte del cinturó de Kuiper.
Una de les coses que vam veure va ser el vídeo "Alucinaje" d'Enric Maurí (Cardedeu, 1957). Té una durada de 5 minuts i recull una part del debat que hi ha des que l'home va arribar a la lluna. Un debat que, al llarg de cinquanta anys, ha aportat tota classe de materials, tant visuals com textuals. Encara avui són molts els qui es qüestionen, i fins i tot negen amb rotunditat basant-se en teories, que l'home arribés a la lluna, dient que tot és un muntatge i una gran mentida. Aquest treball d'Enric Maurí és una combinació d'una selecció de vídeos d'Internet, comentaris publicats a les xarxes, audios, notícies i opinions personals. És un vídeo força interessant perquè fa que et plantegis un fet "L'arribada de l'home a la lluna", que potser mai t'havies preguntat si era veritat i i sempre t'havies cregut el que es deia. Per tant, fa que tinguis una mirada escèptica cap al món i deixa un debat obert sobre la taula. Una cosa que em va cridar l'atenció va ser el fet que hi havia subtítols en castellà, ja que el vídeo era en anglès, però anaven molt de pressa i no et donava temps de llegir cap frase sencera. Malgrat la rapidesa dels subtítols, podies entendre perfectament de què parlaven els textos. Li vam preguntar a Maurí sobre això i ens va dir que el que ens havia passat a nosaltres de no poder acabar de llegir les frases, és el que els hi passa als dislèxics cada cop que veuen una pel·lícula amb subtítols. Per tant, el que ell busca és que la gent es posi a la pell de la gent amb dislèxia i sentin el mateix que ells.
"The afronauts" és una de les exposicions de festival que també vam veure. Està basat en la documentació d'un somni impossible d'anar a la lluna que només viu a les imatges. L'any 1964, encara eufòrica per la recentment guanyada independència, Zàmbia va llançar el seu primer programa espacial. El seu objectiu era enviar dotze astronautes i deu gats a la lluna, superant així el repte que van marcar Estats Units i la Unió Soviètica.
Només uns pocs optimistes van donar suport a l'ambiciosa iniciativa d'Edward Makuka, un professor de secundària zambià que estava al comandament del projecte. L'ajuda econòmica mai va arribar, les Nacions Unides van denegar el seu suport i una de les astronautes, una nena de 16 anys que va quedar embarassada, va haver d'abandonar. Així és com l'heroica iniciativa es va convertir en un episodi de la història africana, entre temps de guerres, violència, sequeres i fam.
Basant-se en aquesta increïble però certa notícia de fa 50 anys, Cristina de Middel, va reconstruir les escenes que podrien haver-la documentat llavors i la reforça amb molta imaginació.
"Moon project" són un conjunt d’imatges d''imaginari lunar: dibuixos al llarg de la història, pintures, esquemes científics, fotos, fotogrames de pel·lícules.... Aquesta part de l'exposició, és un ampli recorregut gràfic i visual sobre la lluna i l'imaginari que s'ha creat al llarg de la seva història. Es poden veure il·lustracions, publicitat, motius visuals (decoració, logotips ...), pintura, il·lustració científica, fotografies ... i desviacions com 'el paisatge lunar', pensant-se que tenia una textura rugosa, un desert bombardejat, un sòl polsegós... Hi va col·laborar Lobo Hispano.
"Le cose che si vedono in cielo" mostra l’interès pels cels, el sol i la lluna des del principi de la història, tot i les evidents dificultats tècniques en la fotogtrafia. L’intenció de les fotografies és examinar el seu significat per cosmogonies, models i representacions. Els primers experiments fotogràfics van ser al 1840, eren daguerreotips del sol, espectres solars i de la lluna. Durant les últimes dècades, les eines per observar i immortalitzar imatges del cosmos han anat esdevenint més precises i sofisticades. Però on ens situem nosaltres en relació amb aquestes imatges? Fins a quin punt les primeres imatges de la Terra fetes des de l'espai han influït en la nostra imaginació? Quant de nosaltres i de les nostres limitacions revelen les imatges que se'ns envien diàriament des de satèl·lits orbitant o des de les estacions especials? A través d'una selecció de 60 llibres de fotografia recents, aquesta exhibició intenta transmetre la poderosa sensibilitat mostrada sobre aquests temes en la fotografia contemporània.
A la mateixa sala hi ha una altra exposició sobre publicacions d'imatges científiques de la lluna que s'han fet al llarg dels anys a través del que es veia amb el telescopi, es diu “Les llunes dels astrònoms: representacions des de 1610 fins a 1910”. Són imatges científiques, la seva intenció era transmetre informació. No obstant això, com passa amb les imatges artístiques, aquestes també es poden analitzar segons períodes, convencions, ideologies i canvis socials i tecnològics. Aquesta exposició de les publicacions d'algunes d'aquestes representacions comença amb alguns dels dibuixos de Galileu Galilei el 1610 al llibre Sidereus nuncius, el tractat que va suposar la refutació científica al model geocèntric, i acaba el 1910, quan l'Observatori de París va publicar l'Atlas photographique de la lune de Maurici Loewy i Pierre Henri Puiseux, una selecció de fotogravats.
Marcelí Antúnez fa una xerrada sobre el seu projecte “site specific”. Ell és el fundador de la Fura dels Baus, una companyia de teatre, i un dels artistes més influents en l'art vinculat a la performance mecatrònica, la instal·lació robòtica i les tecnologies digitals.
L'abril del 2003 Antúnez va tenir l'oportunitat de realitzar 25 paràboles en el marc de 2 vols parabòlics que es van realitzar a la ciutat de les Estrelles, a 50 km de Moscou, Rússia. Un programa recolzat per Arts Catalyst de Londres en el que convidava a diferents artistes a experimentar la gravetat zero.
A partir d'aquesta experiència va sorgir el projecte de Transpèrmia on es pot veure l'interès d'Antúnez per construir relats a partir de viatges mítics.
Aquesta mostra ens proposa un viatge on es podran veure diversos audiovisuals en format d'instal·lació interactiva, realitzats per Antúnez al llarg de la seva trajectòria. Marcelí m'ha semblat un home molt curiós pel que fa als seus gustos, les seves obres són molt estranyes i estrafolàries.
L’exposició del festival que més m’ha agradat i interessat és la de “Afronautas”. Per això he triat aquesta imatge per comentar-la. Com bé he explicat abans, aquesta col·lecció de fotos representa un viatge que volien fer els africans a la lluna amb la intenció de superar el repte que van marcar els Estats Units i la Unió Soviètica, però que per diverses raons no va ser possible i no es va acabar realitzant. Cristina de Midde ha volgut fer unes fotografies figurant el viatge a la lluna i imaginant-se com hagués sigut si al final s’hagués fet. A la fotografia hi apareix un astronauta en primer pla, caminant per un terra rocós de color marró i de fons i ha una paret de pedra del mateix color. L’astronauta està de costat, no mira a la càmera i
està en moviment. L’artista s’ha imaginat com serien els vestits que haguessin portat els astronautes, els ha fet de colors i amb estampats amb molta influència africana.
“Yesterday” és el nom de la pel·lícula que hem anat a veure al cinema Edison de Granollers. El títol de la pel·lícula no està traduït al castellà, és una pel·lícula originalment escrita en anglès i es va gravar al Regne Unit. Té una durada de gairebé dues hores. La productora de la pel·lícula és Working Title Films i Etalon film, està distribuida per Universal Pictures i la fotografia està dirigida per Christopher Ross. És una comèdia romàntica i musical que es va estrenar aquest any, el 2019, i està dirigida per Danny Boyle. El guionista és Richard Curtis que és conegut per altres pel·lícules com “Love actually” i “Nothing Hill”. Els protagonistes de la pel·lícula són Himesh Patel i Lily Jame i interpreten el personatge de Jack i Ellie. El Jack és un músic que canta i toca la guitarra i el piano, però no és conegut i no es pot guanyar la vida fent el que li agrada. Viu a un poble de la costa d’Anglaterra i té una vida
“Yesterday”
bastant tranquil·la. La seva millor amiga de tota la vida, l’Ellie, l’acompanya, li dóna suporti l’anima que es dediqui al món de la música i persegueixi els seus somnis. Un dia hi ha un misteriós “apagón” i a partir d’aquest moment es desperta en una línia del temps alternativa on els Beatles no han existit mai. Se n’adona que és l’única persona del món recorda aquest grup i de les seves cançons. És la seva oportunitat de fer-se immensament famós al ritme de les mítiques cançons d’aquest prestigiós grup. El protagonista haurà de renunciar a coses de la seva vida, com ara l’amor, per tal d’aconseguir el seu somni: tenir èxit com a cantant.
Podríem dir que la pel·lícula és una barreja de ficció i realitat: és fictícia perquè el fet que ningú recordi de qui va ser un grup tan famós com els “Beatles”, de què és la Coca-cola i de què és un cigarret és totalment imaginari i impossible que passi a la vida real. Però en canvi, pel que fa a la història del protagonista que comença tenint un sentiment de frustració perquè veu que la gent no valora el que fa però igualment acaba triomfant, és una cosa freqüent entre els artistes. Normalment la fama no ve sola, es comença des de zero, sense que et conegui ningú i de mica en mica a base de molt esforç vas creixent gràcies al fet que algú t’escolti i vegi alguna cosa en tu, d’aquí puguis fer el teu primer disc, el primer concert amb públic, et posis en el món de les discogràfiques i acabis amb l’obligació de renunciar a coses com l’amor per tirar endavant. Per tant, l’argument d’aquesta pel·lícula és una barreja de realitat i ficció, però tot i això és totalment creïble el que passa.
La pel·lícula està centrada sobretot en les emocions del protagonista i la relació que manté amb l’Ellie, més que amb la indústria musical. Però no és fins l’última mitja hora que s’aborda amb més força la trama romàntica, abans el director li dóna més protagonisme a l’ascens de l’èxit del protagonista, ja que ell no sap el que l’Ellie sent per ell des de fa molt temps.
Els dos personatges principals són quotidians i això fa que et caiguin bé i que els puguis entendre. Això fa que la pel·lícula es guanyi la simpatia de l’espectador i que et puguis posar a la pell dels personatges. M’ha agradat molt el paper de la Lily James en aquesta pel·lícula, ja l’havia vist actuar abans a “Mama mia” i a “La Cenicienta” i és una noia encantadora i molt bona actriu. Per altra banda, l’actor estava bé però l’he trobat una mica més fluix.
És destacable també la participació del cantant i compositor britànic, Ed Sheeran que fa una aparició inesperada molt còmica. M’he fixat que a la pel·lícula hi ha bastants estereotips com seria el paper de la discogràfica, ja que han exagerat molt el personatge de la dona i l’han fet molt cruel i malèfica. L’Ellie també és la típica noia guapa, prima, simpàtica i bona persona.
La pel·lícula està acompanyada de les cançons dels “Beatles” i això potencia el seu encant i fa que sigui una comèdia romàntica molt millor que les que estem acostumats a veure últimament. Jo m’esperava una cosa molt diferent, em pensava que era una pel·lícula biogràfica dels Beatles com la de Queen però no tenia res a veure amb això. Ja coneixia els Beatles però després d’haver vist la pel·lícula ha fet que m’interessi més pel grup i que sovint em posi a escoltar les seves cançons.
M’ha cridat l’atenció una escena que estava gravada amb la càmera torta, és el moment que els dos protagonistes estan caminant pel festival on ell toca. No estem acostumats a veure un pla gravat una mica tort per tant, m’ha semblat molt original i li donava dinamisme i ritme a l’escena.
La pel·lícula m’ha fet estar amb un somriure la major part del temps i crec que la part còmica i d’humor l’han aconseguit i no s’ha perdut en cap moment. He passat una bona estona veient la pel·lícula tot i que tampoc m’ha semblat res de l’altre món.