Immigració i habitatge

Entrevista a una persona immigrant

​

Jo em dic Katrina Cardenas, tinc 44 anys i vaig néixer a Veneçuela. Els meus pares eren immigrants a Veneçuela, s'havien conegut allà però els dos eren de famílies espanyoles que havien anat a viure allà perquè en un moment donat hi havia millors condicions i hi havia la promesa que a Amèrica la vida era més fàcil que a Espanya (parlo dels anys 60 més o menys). Fins als 28 anys vaig viure a Veneçuela. Va ser llavors que per problemes personals; havia tingut una parella amb qui vaig tenir dues filles i les coses no estaven bé. Vaig decidir allunyar-me i venir a viure aquí. Tenia família que vivia aquí i com que no volia criar a les meves filles en aquell ambient vaig decidir moure'm. Això va ser el 2005 i elles tenien 4 i 7 anys. Des de llavors he viscut aquí amb les meves filles.

 

La meva mare vivia aquí amb el meu germà i el meu tiet també hi tenia un pis amb la seva parella. La meva mare no va tenir problemes amb els papers perquè tenia la documentació espanyola, evidentment. En el meu cas, tenia el dret de demanar la documentació espanyola perquè tenia pares espanyols, però mai abans havia fet el procés de la formalització de la nacionalitat perquè confiava que seria ràpid. A part, no estava segura que em quedaria aquí. Jo venia en un parèntesi de la meva vida. En arribar aquí vaig viure el procés de ser indocumentada durant un any. Encara que ningú me la podia negar era un tema de temps, és un tràmit que triga i encara més si hi ha demanda. Durant un any i mesos no vaig tenir la possibilitat de tenir cap feina regular i vaig viure el que probablement viu una persona que ve de Nigèria.

 

Llavors vivia amb la meva mare i amb les meves filles. El meu problema en aquell moment era trobar una feina de la meva carrera. Havia estudiat i tenia un bon currículum, però el fet de no tenir DNI m'impedia trobar feina i a part les meves dues filles. La meva mare treballava i no es podia ocupar d'elles. Jo feia petites feines per ajudar a casa perquè la meva mare em mantenia i a la vegada cuidava de les nenes. Un cop vaig tenir el DNI, no van passar ni dos mesos que vaig trobar feina i vaig començar a treballar fins al dia d'avui sense cap problema.

 

A Veneçuela la situació política ha empitjorat molt en els darrers anys. Des que jo vaig marxar fins ara hi ha hagut molta pèrdua de qualitat de vida, la pobresa s'ha escampat i les condicions de vida són pràcticament insostenibles. Per això, molta gent surt tenint o no tenint papers, fins i tot caminant si no tenen diners per pagar un bitllet d'avió. Van caminant cap a Brasil, Perú, Colòmbia... No és el cas de la meva família i amics molt propers. Els meus amics no han tingut la mateixa sort que jo pel que fa als papers i a l'habitatge.

 

Els meus cosins en canvi, ja tenien el DNI però van arribar aquí amb nens petits. No tenien cap possibilitat de demanar un crèdit. No tenien res al banc, sense feina i sent immigrants. El procés de trobar un lloc per viure va ser molt complicat i el vam viure tots com a família. És una cosa que només pateix qui està arribant, sinó que ho pateix tot el seu entorn.

 

Uns amics meus tenien una situació extremadament precària. La dona és amiga des de petites i té dues filles de la mateixa edat que les meves amb el seu marit. Estaven molt desesperats a Veneçuela i van decidir provar sort a Espanya. L'únic nexe que tenien era jo. Els hi vaig oferir la possibilitat de venir a casa els mesos que fessin falta. Llavors jo ja tenia el meu propi pis, el mateix d'ara, amb la meva parella i les meves filles. Just va coincidir que la meva parella marxava per feina i ells venien. Vaig pensar que ens podríem arreglar per cabre-hi. Estava convençuda que ràpidament sortirien de la situació desesperada, trobarien feina i accedirien a un habitatge. Però no va ser fàcil i ho vaig viure de primera mà. Ells no tenien cap possibilitat d'aconseguir papers perquè eren persones extracomunitàries i no tenien cap familiar aquí. Venien per pobresa i perquè a Veneçuela no tenien mitjans de vida. No venien per una feina, ni perquè algú els estigués perseguint per posar-los a la presó per temes polítics. No tenien familiars, pare, mare o germans d'aquí que els hi pogués donar un permís de residència pel fet de ser família directa.

No consideren el factor econòmic com un motiu de migració. La gent acostuma a marxar del seu país, com de Veneçuela, perquè amb el seu sou només tenen per comprar un tros de carn i senzillament immigren per poder obtenir diners fent qualsevol feina per tenir un plat a taula.

 

La principal diferència de tenir familiars en el nou país o no tenir-ne és clau a l'hora d'obtenir papers per poder accedir a un habitatge, ja que necessites un DNI o el permís de residència.

Si no tens papers et 

 

Es insostenible per una família i per això decideixen fer-ho. Tenir papers et dóna la seguretat de tenir un lloc per viure, ja sigui una habitació. En canvi, si no en tens, et quedes exclòs.

 

La situació dels meus amics és la més bèstia que he viscut mai. Ells van venir aquí amb ganes de treballar i dues nenes menors d'edat, és tot el que tenien. A part tenien 3.000 € d'estalvis que havien aconseguit venent-ho tot (cotxe, mobles...). En arribar es van gastar uns mil euros en una setmana i mitja d'hotel i després van venir aquí. Aquí vivíem les dues famílies menys el meu marit que estava fora per feina. Ells dormien amb matalassos a terra. Quan van arribar van anar a l'assistenta social i els hi van explicar la seva realitat perquè els poguessin ajudar. L'assistenta social els hi va preguntar si tenien papers i ells van dir que no i que no tenien cap possibilitat de tenir-ne perquè no tenien cap familiar europeu, ni cap empleador, ni asil polític (etc.). Sabent això els hi van dir que només els podien ajudar donantls'hi una targeta del rebost solidari per tenir una assignació mensual d'aliments i el contacte d'àvies, per exemple, que visquin soles per ajudar-les unes hores a la setmana, però res més.

 

Així van començar a buscar feina: de jardiner, de cangur, de netejar... del que fos, mentre vivien aquí. Era complicat perquè parlen diferent i no s'assabentaven del funcionament d'aquí.

Ells venien amb unes idees i un esquema mental de la seva societat, és a dir, poden ser massa expressius pel que la gent d'aquí considera respectuós. D'arribar a dir: Ayy, Lola! Te limpio el piso bonita? I que l'altre consideri que té més confiança de la que hauria de tenir una persona que et ve a netejar. O bé com es neteja, perquè no neteja igual una persona d'allà que d'aquí. Per tant, tot va en contra seva i només compten amb la perseverança i la receptivitat de la gent. És l'única cosa que els pot ajudar. Que la gent sigui receptiva, no tingui prejudicis, els hi doni una oportunitat i que ells no es cansin d'intentar-ho una vegada i una altra i una altra.

 

Ell va trobar feina a Can Romeu, un restaurant. Netejava el jardí i feia el manteniment de manera il·legal, sense contracte, amb uns horaris eterns i guanyant 400 euros. No tenia més temps per fer cap altra feina però igualment la buscava. Van penjar un anunci dient que netejaven cases i de tant en tant els sortia una oportunitat. Així guanyaven un extra.

Ella cuidava un nen als matins i anava a casa d'una àvia dues o tres vegades a la setmana. Tot això no els hi donava ni de lluny pel que necessitaven per pagar la fiança i el dipòsit d'un mes d'habitatge. Però el pitjor de tot és que tampoc podien accedir-hi perquè no tenien documentació.

 

Al carrer Roger de Flor hi ha uns blocs de pisos on hi ha molts problemes; hi ha pisos ocupats, s'ha degradat molt des del punt de vista social la comunitat del bloc, hi ha persones problemàtiques involucrades amb temes de drogues... Aquests pisos s'han desvalorat molt i ningú els vol llogar ni comprar perquè segur que tindràs ocupes de veïns, tindràs la policia cada dos per tres per allà, les escales fan una pudor horrorosa... Ells a través d'un immigrant cubà que vivia allà, van poder contactar amb una noia que tenia un d'aquells pisos i que no podia suportar viure-hi més . Per aconseguir-lo la noia els hi havia de llogar el pis sense contracte i va acceptar. Es necessitava l'aval d'una persona que tingués la residència i els papers, i aquesta vaig ser jo.

 

Jo veia la degradació de la seva vida familiar mentre vivien a casa meva. La mare va entrar en una depressió molt forta, se sentia molt culpable per la situació de les seves filles perquè elles no se sentien còmodes per molt que ens coneguéssim de tota la vida, se sentien estranyes i no del tot ben rebudes a casa. Per això la mare va entrar en una depressió clínica forta tot i això havia d'anar a treballar i el pare tirava de tots.

Com que hi havia aquest percal vaig dir que jo faria d'aval i vaig posar la meva nòmina, per tant si un mes fallaven, ho pagaria jo, no hi havia cap altra solució.

Després de tres mesos a casa meva, van anar a viure allà. Vaig fer una crida entre les persones que conec per arreplegar quatre mobles; una llitera de la veïna, una taula, un sofà, i quatre cassoles perquè poguessin anar a viure allà. Al final van estar dos anys allà.

 

Van tenir molta sort perquè una de les seves filles tenia un talent fora del comú en la gimnàstica. Va començar a entrenar i van veure que tenia molt potencial per representar la selecció espanyola i anar al mundial i a campionats. L'entrenadora va voler ajudar perquè pogués competir però clar, no tenia DNI i no podia participar. L'entrenadora va parlar amb l'alcalde de Granollers (Josep Majoral) i perquè fes una mica de pressió amb la subdelegació del govern per utilitzar una figura jurídica que es diu interès nacional. Com que era menor d'edat no podia estar regularitzada sense els pares, van agafar els pares també i a la germana.

Gràcies a això els hi van donar el permís de residència i al cap de tres anys la nacionalitat; tot gràcies a la sort immensa del talent de la nena.

 

La situació precària de la família va afectar la nena fent que no rendís al màxim amb l'esport i estigués molt desmotivada. En conseqüència, es va lesionar una vegada darrera l'altra enmig dels campionats. Veia que la seva mare no s'aixecava del llit i estava amb depressió i al final ho va acabar deixant. Era una nena que hagués pogut arribar molt lluny, o això era el que deia la seva entrenadora.

 

Per altra banda, una vegada van aconseguir els papers els seus pares, van trobar feina regularitzada; ella com a comercial de Vodafone i ell en una empresa de manteniment.

 

Com que els pares tenien una nòmina van poder accedir a un crèdit del banc per poder pagar l'entrada de la fiança d'un pis. Jo era qui parlava amb les immobiliàries, en català, perquè els hi ensenyessin el pis. Si arribaven ells, que la seva fisonomia no és com la meva, són morenos, baixets, amb un accent molt marcat i sense parlar català els "rebutjaven":

Hola, me gustaría mirar este piso.

Lo siento ya está alquilado.

En canvi, quan jo trucava:

Hola, bona tarda, estic interessada en aquest pis.

Sí, miri, tenim aquest horari per les visites....

Llavors sempre anava jo de "chaperona/babysitter" per facilitar-ho tot. Això és simplement discriminació perquè ells tenien els diners, una nòmina de dues feines legals, les condicions, però el fet de no ser d'aquí ho canviava tot.

 

Finalment, gràcies a la xarxa que havien fet, van poder llogar un pis a un senyor d'una immobiliària que havia conegut la mare treballant a Vodafone. Era un pis que estava molt millor que l'altre i avui en dia hi segueixen vivint. Actualment, els quatre tenen feina i tot els hi va molt bé. Però el fet de no tenir papers els podria haver condicionat la salut mental i familiar.

 

Quan vivien a l'altre pis els hi punxaven la llum, els hi robaven l'aigua, els hi tiraven la brossa al davant de casa... En aquestes condicions vivien. La filla gran tenia uns 17 anys i estudiava al Vallbona. Ho estava passant realment malament i es va intentar suïcidar; prenent-se un pot de pastilles (calmants). Va ser molt dur. La mare creia que era ella qui tenia un problema i estava desanimada però resulta que la filla estava pitjor. A l'altra no li interessava res més que no fos l'esport i en acabar la ESO va fer el CAFE, després el curs pont i ara treballa al gimnàs i al Decatlon. Ha sigut molt dur perquè no només hi ha hagut una dificultat econòmica sinó el desgast humà que tot això comporta per una família.

Avui en dia ha sigut exitós. Just ahir vam anar d'excursió les dues famílies i ells tenen la seva moto, el seu cotxe i estan com nosaltres.

 

Jo em pregunto que fan les famílies que arriben i no tenen cap referent, ells em tenien a mi que no sóc especial, però tenia una experiència, contactes, la disponibilitat d'un lloc per viure, una nòmina per fer l'aval, una xarxa de suport...

 

Des que visc aquí he vist que cada vegada viatgen més les famílies senceres que no pas una sola persona. Potser és perquè les famílies estan més cohesionades i se'n surten millor sent dos pares per treballar per molt que els fills siguin una càrrega (pel que jo conec). En canvi, si venen sense fills, el fet de pensar que estan vivint una situació horrorosa fa que no tinguin el cap en condicions per treballar i per rendir bé.

 

En el cas dels meus cosins, amb papers però sense feina, van arribar l'any passat, al maig, amb dos nens de dos i sis anys. Van estar a casa la meva mare. Vam fer una reunió familiar i vam dir que la realitat era que la nostra família són refugiats perquè si estan venint aquí, és perquè no poden estar a casa seva. Rebre refugiats implica empastelar-te amb els seus problemes. Significa que no tinguin diners per pagar el menjar, que no tinguin la consciència d'estalviar l'aigua i la llum, que no tinguis intimitat i un seguit de coses. Però el que no faràs és dir que no.

El meu cosí trucava dient que tenien una situació horrible i la meva mare com que tenia espai a casa els hi va dir que per descomptat podien venir. Crèiem que en qüestió de tres mesos arrancarien però no és tan fàcil. És un desgast per ells i també per les persones que viuen a la casa on t'instal·lis. Emocionalment t'encomanes d'una pressió que tu no tens. Per això li deia a la meva mare que són refugiats; uns venen fugint d'una guerra i d'altres d'una inseguretat i de no poder menjar.

Si jo no hagués pres la decisió de marxar el 2005, potser estaria així i necessitaria algú que m'acollís. Per tant no pots girar l'esquena i fer com si no passés res.

 

Ells van venir aquí amb vaixell i van trobar feina perquè ja tenien els papers fets des de Veneçuela. El fet de ser joves els va facilitar trobar feines, mal pagades, però feines. Tenien contracte però a l'hora de trobar un pis els hi tancaven la porta. Van necessitar un aval també i els hi va donar la meva mare.

Finalment, van aconseguir un piset, també bastant precari, al costat de l'estació de tren de Mollet. Vam aplicar la mateixa lògica per trobar mobles i va ser impressionant la resposta de la gent. Però va ser perquè em coneixien a mi, si ho haguessin fet ells directament, potser la gent s'hauria sentit intimidada perquè hi ha el perill que aquesta persona s'acabi aprofitant de la situació.

 

La presència de la immigració és tan forta que ja són en si una comunitat. La comunitat de veneçolans aquí cada vegada és més potent i entre ells s'ajuden i fan pinya. Conec molts casos d'immigrants i la via per poder fer vida aquí és conèixer algú i que estigui disposat a obrir-te les portes de casa seva. Hi ha molts prejudicis pel que fa al tema de l'habitatge; és molt complicat. Encara més si ets africà i tens la pell fosca, o bé si vesteixes diferent o portes un mocador.

 

Han nascut molts fòrums a la xarxa on t'expliquen què has de dir en situacions en concret, llocs on pots llogar una habitació barata i et permeten conèixer a gent i entre uns quants pots llogar alguna cosa. La xarxa de suport és la clau perquè la gent se'n surti; si no la societat no està preparada per donar oportunitats.

En el tema de la immigració hi ha molts prejudicis tan bons com dolents. Avui en dia les comunitats estrangeres estan molt organitzades entre si, és a dir; veneçolans a Barcelona és una comunitat que funciona per ofertes de feina, per compartir pisos, per donar orientació sobre temes, perquè la gent tingui un negoci i se'n surti... Penso que les polítiques d'immigració estan fetes des d'un despatx sense la participació d'aquestes comunitats que han sabut organitzar-se prou bé per funcionar i ser útils per a la seva gent. Crec que aquestes persones haurien de participar activament a les polítiques d'immigració perquè des del punt de vista de la immigració només es contempla el pitjor dels casos que és aquelles persones que venen en pastera, els que venen sota un camió... i hi ha molts matisos en el tema de la immigració que no estan contemplats i que només una persona propera a aquest fenomen o que l'hagi viscut.

L'èxit en aquest sentit crec que seria acompanyar a les persones que immigren aquí i no només ensenyarls'hi la llengua sinó codis de conducte social que rebaixarien la resistència que hi ha amb un veí. La meva parella, per exemple, als meus amics els ha educat molt a la catalana. A Veneçuela és molt típic els dissabtes posar la música molt alta i no molestar a ningú, perquè si tu passes per davant d'una casa amb la música a tota castanya, veuràs que a la casa del costat la música està igual de forta perquè també estan netejant. En canvi, aquí és una cosa de sentit comú que dius: posa't uns auriculars, baixa una mica de música perquè potser l'altra gent té un altre horari o bàsicament treu-la perquè la gent no vol escoltar la teva música i molesta. Segurament si molesta un dia i després un altre i un altre t'agafaran mania, siguis del color que siguis. Intenteu no fer-ho perquè aquí no es fa els hi deia el meu marit.

A Llatinoamèrica per exemple està molt relacionat anar a la platja i beure alcohol, anar-hi és una festa i significa agafar una borratxera. Per altra banda aquí, si vas a la platja, hi ha molts col·lectius: hi ha la família amb els nens petits, hi ha la parella que llegeix i pren el sol, hi ha el grup d'amics però ningú destorba l'un a l'altre. Arribar a la platja i dir no posis l'altaveu i no fa falta inflar-se a cerveses que ja estem bé així i aquí es fa d'aquesta manera. Jo et convido a la platja però gaudim d'una altra manera. És a dir, hi ha codis culturals que estan molt bé aconseguir una convivència que sigui sana. En lloc d'arribar aquí, imposar la teva manera de viure i generar tensió i voler que marxis.

Ens ha faltat la disposició de fer aquest acompanyament no des de la llàstima sinó des de la necessitat de crear una bona convivència. No estaria malament i jo crec que generaria moltes sinergies a l'hora de dir: ostres doncs la meva germana té un pis desocupat, ara que et conec i veig que ets receptiu, igual si parlo amb ella, te'l podria llogar a tu. Tot i voler integrar als immigrants políticament, crec que hem creat una barrera de considerar-los immigrants com un col·lectiu únic dient són immigrants: pobres. I a aquests immigrants pobres se'ls ha fet un blanc de prejudicis i de discriminació.

 

Tinc un altre cosí que té molts diners; ha fet negocis als Estats Units tota la vida. Vivia a Veneçuela i la seva dona estava embarassada. No volia que el seu nen naixés allà perquè en un part allà hi pot faltar anestèsia i aquestes coses i van decidir venir cap a Espanya (on està tota la família actualment). Van venir el novembre de l'any passat, no tenien un currículum amb experiència aquí, però tenien papers i un compte corrent amb diners. Va mirar pisos (daltoestanding) i és ell qui posava les condicions, deia: -Jo visc aquí i no tinc una nòmina però tinc aquest rècord bancari. Necessito un pis d'aquestes condicions. No hi havia cap problema, sense nòmina però amb 15 dies ho tenien.

L'actitud a l'hora de comprar un pis, d'una persona que necessita un aval és de debilitat i de súplica perquè li lloguin el pis, farà el que sigui per aconseguir-lo. En canvi, algú amb diners s'expressa amb tranquil·litat.

 

Vaig treballar molts anys al casal dels infants a Barcelona al Raval, a Barcelona. És un barri on hi ha molta immigració i precarietat econòmica. De 100 persones que viuen allà, gairebé la meitat són immigrants de diferents procedències. L'única via que té aquesta gent per no acabar vivint al carrer, que és un fenomen molt freqüent, és el seu referent que hagi vingut anteriorment. Un amic, un cosí o algú que els rebi a casa i que estigui disposat a ser el pal d'on s'agafen. És molt complicat perquè el tema de l'habitatge, més que el de la immigració, està relacionat amb la pobresa. L'immigrant normalment ve en condicions de pobresa.

 

Qualsevol detall addicional complica la vida d'aquestes persones, és a dir, si ets gran i tens més de 50 anys, l'edat es converteix en un problema, si tens fills petits, és un problema tot i que els nens és un tema molt ben resolt amb l'escola. L'escola és un element integrador molt potent i tots accedeixen a tenir educació. La xarxa que es crea entre els pares també és una sort brutal.

 

Ajuntament, ajudes?

Els ajuntaments es donen suport a les entitats, les ONG. L'ajuntament no pot fer polítiques per auxiliar persones que estiguin fora de la llei, que no estiguin regularitzades, però les ONG no tenen per què demanar papers per ajudar a una persona. Si des de l'ajuntament saben que hi ha una persona que té dificultats per tenir papers, el poden derivar a Càritas o a la creu roja i donar'ls-hi una subvenció i llavors ells els hi poden donar, per exemple, un bo d'alimentació per anar al rebost solidari a buscar menjar. A part, un ajut de 400 euros i si és necessari anar a passar unes nits a un hostal amb la família on hi ha més immigrants. Directament l'ajuntament no fa l'auxili d'aquestes persones però dóna els mitjans econòmics a les entitats perquè se'n facin càrrec.

 

Hi ha gent que diu que hauria de ser una política feta des de l'ajuntament però alhora està bé perquè l'ajuntament pot canviar d'un color a un altre; de dretes a esquerres, però les entitats no perquè any rere any tenen el mateix propòsit i no ho fan per un interès polític. Jo crec que les entitats i les ONG aquí, a Catalunya, són un èxit i que en altres països no ha sigut possible d'assolir el mateix. Per exemple, als Estats Units el tema de la immigració no està ni contemplat a les lleis; si tu no ets un immigrant legal, ets un delinqüent que està faltant a la llei només pel fet d'estar aquí. S'ha generat un moviment d'ajuda que salva molt però no crec que a tot arreu existeixi una base social tan forta com a Catalunya perquè és molt forta i és una protecció molt important per aquesta gent. Podria anar molt millor però funciona. La gent que treballa allà hi és per ajudar i no et jutgen perquè és una feina molt vocacional i estan preparats per entendre diferents realitats de la gent. Té molta riquesa.

 

La intervenció i la mediació de les entitats del tercer sector o sector associatiu és clau perquè una persona se'n surti i tingui una vida més digna.