Immigració i habitatge

​

Acabada la part teòrica del nostre treball, vam començar a pensar en la mostra escènica que representaríem en l’exposició oral.

Les experiències que ens havien compartit durant les entrevistes van ser el nostre punt de partida. Els testimonis de les tres immigrants ens havien captivat i inspirat. 

A partir d’aquí va començar tot un llarg procés de creació. Ens van caldre moltes hores de conversa i discussió entre nosaltres. Rellegíem les entrevistes buscant allò que més ens atreia de cada història, imaginant possibles escenificacions i un fil conductor que unís totes aquelles vivències. La Katrina, la Dana i la Nadia es convertien a poc a poc en les protagonistes de la nostra obra. 

Teníem clar que cada una de nosaltres interpretaria una d’aquelles dones, però llavors ens vam plantejar que un dels personatges fos una persona no immigrant nascuda a Barcelona i de classe benestant. D’aquesta manera el públic veia les diferències i similituds entre una persona immigrant i una no immigrant. En definitiva, la idea era que el públic es sentís reflectit en la història d’aquesta noia a qui aparentment mai li faltarà un sostre. Ja que si volem combatre amb les dificultats que tenen les persones migrants i amb ideologies com el racisme i la xenofòbia, també hem de retratar el nostre paper envers aquest tema. D'aquesta idea va néixer el paper de l'Abril, personatge amb una existència senzilla i acomodada. Aquesta estabilitat, però, es veu afectada per un gir argumental al final de l'obra, l'Abril acaba tenint problemes per pagar la hipoteca, malentesos amb el banc... Aquesta trama la vam extreure de l'entrevista a la Dana, que va tenir seriosos problemes amb l'habitatge però no relacionats amb la seva condició de migrant, ja que això li pot passar a tothom i no és degut al fet de ser de fora.

De l'entrevista a la Katrina ens vam quedar amb el que ens explicava sobre la seva amiga i la seva família, i el personatge que vam decidir representar va ser el de la Fabiana, una de les filles. Finalment, pel personatge de la Nadia ens vam basar íntegrament amb la seva història real, tal com ella ens l'havia explicat en la nostra trobada. Una diferència molt important entre la Fabiana i la Nadia és que una va viure la situació d'un immigrant amb referent i l'altre no. Per "referent" entenem una persona que l'immigrant coneix quan arriba a un altre país, sigui un familiar, amic o conegut que l'ajuda els primers mesos, oferint-li lloc on dormir, assessorament i informació, etc. Ens havíem adonat que tenir o no aquest referent podia fer canviar molt les coses, i per això ens agradava la idea d'encarnar dues situacions d'immigració tan diferents. Ja teníem definides les tres protagonistes.

​

Però encara ens quedava molt camí per recórrer. Les decisions a prendre no eren poques i havíem d'anar avançant a poc a poc. D'entre totes les opcions que se'ns presentaven a l'hora de decidir com narrar els succeïments, vam decantar-nos per fer avançar les tres històries de les tres protagonistes paral·lelament. Amb una ordenació cronològica  de les escenes, saltaríem de vida en vida per observar allò que els hi anava passant a cada una de les tres noies any rere any. No era una estructura fàcil de concebre i per això ens va caldre elaborar una graella esquemàtica per situar-nos i anar concretant quan passava cada cosa.

​

​

​

​

​

​

​

​

 

 

 

Aparentment caòtica i indesxifrable, tots els conceptes que hi apareixen van relacionats amb escenes que començàvem a idear. Moltes d'elles, en començar a escriure la dramatúrgia, van ser descartades, substituïdes o canviades radicalment. I és que durant l'escriptura a sis mans de l'obra de teatre vam començar a veure la llum al final del túnel. Els testimonis de les immigrants tenien la força d'explicar molt en poques paraules, deixàvem intactes gran part de les seves frases, ens limitàvem a ordenar, enllaçar i donar forma a l'espectacle. Les històries es creuaven soles, quasi màgicament, i les idees per posar a escena tot allò només feien que començar a brollar.

​

Un cop la dramatúrgia va estar enllestida, van començar els assajos. Amb els assajos, els dubtes. Dubtes sobre les transicions, l'escenografia, la interpretació, el moviment... Però l'únic remei a tots aquests dubtes és seguir endavant, assajar molt i ser flexible als nous canvis que seguim incorporant. Cada cop que passem una escena hi veiem mil errors, però també mil possibilitats. Hi dediquem hores compromeses amb el projecte. Volem transmetre les històries que ens han compartit, volem emocionar com ens van emocionar a nosaltres les nostres testimonis, volem remoure i creure que és possible canviar alguna cosa.

​​