Immigració i habitatge
de Julieta Cuspinera, Blanca Lasobras i Joana Pelaez
Conclusions
Finalment, podem concloure una sèrie de coses. Si bé la hipòtesi que encapçala el nostre treball de recerca va ser des d’un bon principi la certesa que la condició d’immigrant dificulta l’obtenció d’un habitatge digne, a les acaballes del projecte veiem la hipòtesi verificada.
Efectivament, si la conquesta del dret a l’habitatge ja suposa un malson important per a molta gent nascuda aquí (amb papers, una xarxa de coneguts, amics i familiars, coneixement de l’idioma…), per als immigrants pot resultar un veritable infern. En el nostre treball de recerca hem aprofundit, volent arribar a conèixer quins són exactament els factors de vulnerabilitat afegida. Hem topat, així doncs, amb els conceptes d’abusos, estafes, desnonaments, sobreocupació d’habitatges, moobing, gentrificació… Però hem comprès que el que realment condiciona molts aspectes de la vida laboral i social dels immigrants, entre d’altres i que repercuteix en el dret a l’habitatge són les normes jurídiques d’estrangeria. Resulten una gran barrera per tenir una vida normalitzada, ja que les condicions legals i administratives els situen en una posició de debilitat, amb l’obligació d’estar sempre demostrant que compleixen uns requisits molt difícils d’aconseguir. Les normes d’empadronament que recull la llei són totalment discriminatòries de cara a aquelles persones amb precarietat laboral i falta de recursos econòmics.
Els relats de la Nadia, la Katrina i la Dana no fan més que corroborar la tesi. Legalment els entrebancs són pràcticament infinits. Però els seus testimonis també ens parlen de la desconfiança i els prejudicis basats en la generalització presents en la societat espanyola. Aquestes dones ens apropen a la realitat dels immigrants, explicant històries crues, inhumanes i verdaderes. La seva història.
I és amb elles, amb les seves experiències, que nosaltres pretenem arribar al públic. Elaborem una dramatúrgia, feta de retalls de cadascuna de les seves vivències. Perquè és aquest el mitjà que triem per assolir el nostre objectiu, denunciar la situació dels immigrants a l’hora d’obtenir un habitatge. Construïm tres personatges diferents i seguim treballant per posar-nos en la seva pell. Volem ser fidels al seu relat. Així doncs, escollim les paraules, la música, l’escenografia, els recursos audiovisuals i el moviment més afinat per poder transmetre a l'espectador una sensació exacte. Sensació de pèrdua, de desesperació, d’impotència… I sobretot sensació de vergonya, pel paper que juguem els que tenim papers, feina i casa en tota aquesta situació.
El procés encara no s’ha acabat, d’aquí a dues setmanes és l’exposició oral en la qual presentem la nostra mostra escènica. D’aquí a allà encara hi ha un bon tros, ple d’assajos, canvis i modificacions. Però ja podem dir que de moment, hem après molt. Tant ens ha aportat el marc teòric, com els testimonis, com l’obra de teatre. Coses completament diferents, que ens porten cap a un objectiu final. Conèixer, empatitzar i finalment, mostrar una realitat.