Immigració i habitatge

 

 

Em dic Nadia i tinc 50 anys. Vinc del Marroc, d’un poble que

es diu Larraix i amb 30 anys vaig venir a viure aquí.

Volia venir a viure aquí per tenir un bon futur.

La meva família no era rica, però tampoc pobra.

Jo treballava en una guarderia, al Marroc. 

 

Allà, vaig conèixer a un noi que va prometre casar-se amb mi però em va deixar i es va casar amb una altra noia. Se’n va anar a viure a Espanya. Com que ell havia vingut cap aquí, jo també ho vaig voler perquè volia saber quin motiu feia venir tanta gent a Espanya. 

Com que cobrava poc a la guarderia, vaig dir-li a la meva família que volia anar a viure a Espanya per millorar la meva vida i em van dir que no ho fes i que si ho feia, no els tornés a parlar més. 

Jo he patit molt, sóc una persona molt tossuda i les coses no m’han sortit bé. Em pensava que vindria a Espanya amb avió o vaixell i que seria fàcil, però no ha sigut així. 

Vaig parlar amb gent que em pogués portar aquí però em demanaven que em fes el visat. Era molt car i no m’ho podia permetre. Llavors, vaig anar a parar a un noi que porta a gent en patera. Vaig mentir a la meva mare: li vaig dir que viatjaria en un vaixell que sortia en dues setmanes. Vaig deixar la feina a la guarderia. Estava tan contenta! Me n’anava al paradís.

​

Quan va arribar el dia que havíem de marxar no ho vam fer. Resulta que la pastera sortia des de Ceuta però per entrar allà necessites el visat. Vam haver de travessar la frontera saltant un mur. Era molt alt i jo no podia saltar. Primer vaig caure i em vaig fer molt mal a les cames, estaven sagnant, però ho vaig seguir intentant. Llavors, vaig decidir saltar per una altra part que era molt pitjor; t’havies d’agafar d’una corda i t’estiraven cap amunt. Les cames em sangnaven i em vaig fer un cop al cap però vaig aconseguir saltar. No em podia aixecar. 

Com que no podia anar al metge, va venir un infermer i em va curar les ferides. Em van dir que l’endemà ja arribaria a Espanya i que podria parlar amb la meva família però no va ser així. Em vaig quedar a Ceuta dues setmanes, en un garatge molt gran amb molta gent esperant per poder marxa en pastera.

​

Al cap de dues setmanes, va venir el noi i ens va dir que havíem de tornar als nostres pobles. Jo no volia tornar al meu poble, volia arribar a Espanya. Ja havia pagat al noi pel viatge. Uns 700 euros. Quasi tothom va haver de tornar als seus pobles i uns quants ens vam quedar al garatge dues setmanes més esperant. Durant el temps que em vaig quedar a Ceuta, al garatge, no em vaig poder canviar de roba. Rentava les calcetes amb sabó cada dia i me les tornava a posar l’endemà. Tampoc teníem res de menjar, ens havíem d’espavilar nosaltres. Allà només ens donaven aigua.

​

Al cap d’uns 20 dies, va venir un altre noi i ens va dir que el vaixell sortia aquella mateixa nit. No era el barco que m’esperava. Era una pastera amb molta altra gent. El viatge va durar unes cinc hores i va ser una aventura. Feia molt fred perquè era hivern. A l’arribar a Espanya, a València, hi havia un noi amb una furgoneta que ens portaria allà on anàvem però havíem de pagar-li uns diners que jo no tenia. Vaig pregar-li que em deixes pujar però ell em deia que si no li donava els diners, no podia. Finalment em va deixar pujar i em va portar a Rubí, on jo tenia una coneguda que hi vivia.

​

Havia guardat tots aquests dies un paperet amb la seva adreça i el noi em va deixar just allà. Eren les tres de la matinada. Vaig trucar a casa seva i no responia. El noi que m’havia portat se’n va anar i em va dir que podia dormir en un parc del costat, que no em passaria res. Vaig passar la nit allà, sola, vaig tenir molta por. Estava morta de cansament i de gana; no vaig poder dormir.

L’endemà al matí, vaig tornar a intentar trucar a la casa de l’adreça i va sortir una noia que no era la que jo coneixia. Només sabia dir “Hola” i “¿Dónde está?”. Li vaig ensenyar el paper i em va dir que era la casa del costat. Vaig trucar el timbre amb la veïna i, per sort, la noia que coneixia estava desperta. No em reconeixia de tan bruta que estava. A l’entrar, me’n vaig anar a la dutxa de seguida i després em vaig posar a menjar com mai. Em va donar roba neta i em va dir que em quedés a casa, que ella se n’anava a treballar. Vaig passar la nit allà i l’endemà em va dir que me n’havia d’anar, que em busqués la vida perquè a casa seva no m’hi podia quedar. Vaig trucar a la meva família i els vaig dir que estava bé; ells estaven molt preocupats, es pensaven que era morta.

​

Coneixia a unes bessones que vivien a Granollers i és per això, que vaig anar a parar aquí. La meva mare les va trucar i els va dir si em podien acollir a casa i em van venir a buscar. Era de nit quan van venir perquè tenien por de la policia perquè no tenia papers. Vaig passar un mes a casa seva i a partir de la segona setmana em maltractaven; em pegaven i em feien netejar tota la casa amenaçant-me de portar-me a la policia quan no tenia papers. No em deixaven ni sortir al parc per por que vingués la policia i em fessin tornar al Marroc. No em deixaven parlar amb ningú.

Un dia vam anar al bateig d’una noia marroquina i allà vaig conèixer un noi que em va donar un paperet on deia que em volia conèixer. Hi havia el seu número de telèfon. Jo no volia quedar amb ell però em vaig guardar el paperet.

​

Després de molts dies aguantant que les bessones em peguessin i m’intentessin fer fora de casa, em vaig quedar al carrer i vaig passar la nit allà. Anava a una escola d’idiomes per aprendre la llengua i allà vaig conèixer a la Rosa que em va ajudar molt. Em va portar a casa seva i allà hi vaig estar dues setmanes. Hi vaig conèixer a la Dolors, l’amiga de la Carme. Em va oferir feina i em va ajudar molt amb el tema dels papers. 

Llavors, em van portar a l’Alpi, un hostal de Granollers per gent sensesostre. No em volia quedar allà perquè la gent estava molt penjada. Una noia marroquina que treballava allà em va deixar estar a casa seva dues setmanes i va ser quan vaig decidir trucar al noi que vaig conèixer al bateig per no haver-me d’estar canviant de casa cada dos per tres. Li vaig dir que estaria amb ell si ens casàvem i em va dir que m’esperés a l’estiu que aniria a demanar la meva mà a la meva família. Va parlar amb ells però no volien. Em van dir que estava boja però jo només ho volia fer perquè era l’única solució per quedar-me a aquest país com Déu mana. 

Després de sis mesos, ens vam casar i vam anar a viure a una casa a La Garriga. Jo creia que al casar-me amb ell aconseguiria els papers però no va ser així. A més, aquesta era una de les raons per les quals estava amb ell, perquè jo no n’estava pas enamorada. El 2001, vam començar a fer els tràmits dels papers amb l’advocada però el 2003 va sortir una llei que feia que cap immigrant pogués fer-se papers. No va ser fins al 2005 que es va retirar la llei i els vaig aconseguir. Mentrestant, jo vivia amb ell i va ser l’inici d’una terrible història; he patit moltíssim amb ell. Em vaig quedar embarassada dues vegades i els dos cops va acabar amb un avortament. No volia tenir fills seus, no volia… Em pegava i em tractava molt malament. El tercer cop que em vaig quedar embarassada, sí que el desitjava. Als quatre mesos d’embaràs, estava al Marroc amb la meva família i el vaig perdre. El 2007, vam anar a viure a Granollers i vaig aguantar fins al 2015/2011 amb ell.

 

Actualment estic divorciada i tinc una filla adoptada d’una amiga de la meva germana que estava embarassada i no la volia. No va ser fàcil trobar algú que volgués que jo adoptés la seva filla, perquè jo únicament volia una nena, no un nen. Volia estar segura que la noia en qüestió no voldria la seva filla i li vaig preguntar mil vegades i ella em deia que no la podia tenir i que si no me la quedava jo, se la quedaria algú altre. Quan va néixer la nena, em va fer pena agafar-la perquè jo havia fet una amistat amb ella i coneixia la seva història. Vam quedar que aniríem parlant i li explicaria com anava tot. Un dia el vam passar juntes; jo volia que la nena en un futur conegués la seva mare de veritat.

Un dia ella em va trucar i em va dir que em volia veure urgentment. Hi van anar els meus germans per mi i em van dir que estava fatal. Tenia un càncer i li quedaven pocs dies de vida. Això va passar quan la nena tenia tres anys i a mi em va fer por deixar la nena aquí sola i no vaig anar a veure-la. Ella mai m’havia dit res de la seva malaltia. A l’estiu vaig decidir anar al Marroc a veure-la i quan vaig arribar allà em van dir que havia mort el dia abans. 

Volia conèixer a la seva família però sense que s’assabentessin que la meva nena era la filla de la seva filla perquè no ho podien saber. Em vaig assabentar que la nena tenia germans i que el seu pare estava bé i tenia una altra família.

La meva filla sap que jo no sóc la seva mare de veritat, però no sap que la seva mare és morta. Quan sigui més gran li ho diré. Ara mateix estic molt bé, amb la meva filla en el nostre pis i treballant al Mercat de Sant Carles. 

Ja em tocava una mica de tranquil·litat després de tot el que he viscut.