Immigració i habitatge

La immigració de persones estrangeres és una de les formes més importants de creixement de les ciutats europees en el segle XXI i això té implicacions en l’habitatge. En aquest mil·leni la immigració ha sigut molt significativa, encara que amb amb la crisi econòmica ha augmentat a un ritme més lent.

La població immigrada suporta factors de vulnerabilitat afegida pel sol fet de ser immigrant; són majors les dificultats d’accés al mercat laboral i a l’accés i al manteniment del seu habitatge, per la situació irregular o bé per discriminacions. Observem doncs quins són els problemes d’habitatge vinculats a la condició migrant.

1. La normativa d’estrangeria

Les normatives jurídiques d’estrangeria per a persones no comunitàries, són una gran barrera per tenir una vida normalitzada, ja que les condicions legals i administratives les situen en una posició de debilitat, amb l’obligació d’estar sempre demostrant que compleixen uns requisits molt difícils d’aconseguir. Els condiciona molts aspectes de la vida laboral i social, entre d’altres i que repercuteix en el dret a l’habitatge.

Quan parlem de situació irregular ens referim a persones sense papers que tenen un alt nivell de precarietat en molts aspectes: a nivell laboral, sanitari, d’accés a serveis, i també en l’habitatge. Entre aquest col·lectiu és molt habitual el lloguer d’habitacions, sovint en condicions precàries, en barris allunyats, de vegades amb sobreocupació, i fins i tot ocupacions de pisos o directament en situació de sense sostre.

Duració temporal dels primers permisos: Quan ja tenen un permís de residència, intenten aconseguir el lloguer d’un pis, i deixar de compartir, però els terminis de vigència que dóna la Llei d’Estrangeria (1 i 2 anys) i els contractes de treball normalment temporals, de vegades són una limitació per llogar o per comprar.

Reagrupació familiar: Obliga a tenir la titularitat d’un habitatge i a disposar d’un determinat nombre de metres quadrats en funció del nombre de persones de la família. En les actuals condicions de preus alts, precarietat laboral, i un parc molt limitat d’habitatges de protecció oficial, és un gran esforç econòmic. Les famílies no poden accedir a un pis més gran per a reagrupar la família. En moltes ocasions pot implicar canviar de barri, a zones més barates, el que pot fomentar la segregació d’aquestes famílies. Això impedeix a les persones el dret essencial de viure en família.

Regularització de menors que viuen aquí: Hi ha molts casos, de famílies amb menors no nascuts a Espanya, però que viuen aquí, que no poden regularitzar les seves situacions ja que han de complir uns requisits: contracte, habitatge de titularitat i condicions d’habitabilitat, que no són fàcils d’obtenir. Així, trobem menors que viuen aquí fa anys, que estudien i se senten part d’aquesta societat, però no estan regularitzats, es troben “sense papers”, i no poden sortir fora de l’Estat, i de vegades en arribar a la majoria d’edat tenen importants dificultats per continuar els estudis i una vida normal.

Sensació d’indefensió: hi ha un important desconeixement dels drets i recursos en relació a l’habitatge i una sensació d’indefensió, per les dificultats legals i administratives, que fa que aquestes persones tinguin por a denunciar situacions de discriminacions o de situacions d’abusos.

2. Precarietat laboral i econòmica

Una gran quantitat de població estrangera té dificultats per tenir èxit laboral, moltes persones ocupen els llocs de treball menys qualificats, temporals i precaris. Això implica una situació econòmica complexa, que no permet un accés normal a un habitatge, sobretot en l’actualitat, quan els preus són molt alts i les condicions d’accés poc regulades. Per exemple:

Demanen contractes laborals estables: en la majoria dels casos els propietaris o immobiliàries demanen una estabilitat laboral, cosa que és difícil de tenir per qualsevol persona i més encara per persones en situació irregular, o que treballen sense contracte.
Requisits del lloguer: malgrat que la Llei diu que es demana un mes de garantia, la realitat de les persones immigrades és que es demanen més diners, unes nòmines o sous 3 vegades el preu del lloguer.
Requisits en ajuts a l’habitatge: alguns ajuts al lloguer posen com a condició un nombre de metres quadrats mínim en funció del nombre de membres, de manera que tot i l’ajut, el preu es fa inassumible per a moltes famílies.
Habitatges en males condicions: sovint les persones migrades accedeixen a habitatges en males condicions, ja que són els més barats, i sovint no reclamen les condicions.
Prejudicis per pobresa: en molts casos a aquests col·lectius se’ls associa amb precarietat i risc d’ocupació. Tot plegat provoca pors o prejudicis sobre la capacitat de pagament i manteniment de l’habitatge.
Animadversió cap a persones immigrades o diverses: de vegades hi ha immobiliàries o persones propietàries deneguen l’oferta d’habitatges o de publicar anuncis discriminatoris o mostrar pisos únicament en algunes zones de la ciutat i habitatges amb determinades característiques.

3. Alça de preus dels habitatge i salaris a la baixa

Els augments de preus dels habitatges en els últims anys són molt significatius, com ho demostren les xifres d’alça entre 2014 i 2017 on en obra nova ha pujat un 19,7% el preu, de segona mà ha pujat el 43,1%, i el lloguer un 28,7%. A Barcelona les famílies en lloguer paguen al voltant del 43% dels seus ingressos.

4. Temps de durada dels contractes de lloguer

El temps de durada de 3 anys de contracte de lloguer és considerat un període molt curt per la majoria d’entitats. Malgrat que podria ser més llarg si es negocia, aquesta situació fa que les persones llogateres (situació de la majoria de població estrangera), tinguin una gran incertesa residencial.

5. Empadronament, escolarització i altres serveis condicionats per l’habitatge

L’empadronament és la porta d’entrada a la vida ciutadana, i a partir d’aquí s’accedeix a serveis públics com la sanitat, l’educació, etc. No poder empadronar-se o no poder escolaritzar els infants deixa a la persona exclosa. Aquest problema afecta principalment a persones en situació irregular o que ja tenen una situació greu d’exclusió social. Les persones en situació irregular tenen moltes dificultats per trobar un lloguer, normalment lloguen habitacions, on moltes vegades no deixen empadronar. Aquesta precarietat d’habitatge, i la dificultat en mantenir-lo afecta a l’atenció sanitària d’adults i dels infants, ja que amb un canvi de domicili canvia també el Centre d’Atenció Primària (CAP). També afecta als infants pel canvi d’escola degut a moure’s a una zona més barata i que pot ser molt dolorós.

6. Abusos i estafes

Algunes entitats asseguren que en relació a l’habitatge es troben davant d’enganys, estafes o situacions d’abusos de gent que s’aprofiten de les vulnerabilitats o de les necessitats de les persones immigrants necessitades d’un habitatge, com per exemple:

-Falsos propietaris que lloguen pisos amb un contracte no legal, i que reben els diners del lloguer mensual, i quan apareix el propietari real, els acusa d’ocupació il·legal i els llogaters no tenen com demostrar el que ha passat. O casos en els quals es dóna una paga i senyal pel lloguer i el suposat propietari desapareix.

-En la compra d’habitatges moltes immobiliàries han pressionat a persones que no es coneixen per fer avals creuats i quan la crisi ha portat problemes de pagaments, les persones tenen un deute amb persones que no coneixen.

-En el lloguer d’habitacions no hi ha cap regulació i això es presta a que hi hagi abusos en els preus i en els terminis, i poden fer-te fora en qualsevol moment.

7. Mobbing i gentrificació = Expulsió i segregació residencial

El mobbing és la pressió indeguda perquè les persones deixin els seus habitatges. La gentrificació es refereix a processos d’expulsió de la població dels centres històrics per ocupar aquest espais per a pisos turístics o per a habitatges per classes socials enriquides. Això fa que moltes famílies ja no puguin fer front a l’augment dels preus i que es produeix un efecte d’expulsió dels barris on han estat vivint (molts es veuen obligats a marxar a la perifèria) generant processos de segregació residencial. Aquests processos tenen més impacte en població immigrada per la vulnerabilitat: desconeixement de la llengua i dels drets, por a adreçar-se a l’administració i a la policia per reclamar els seus drets, etc.

8. Sobreocupació d’habitatges

Aquesta situació ha disminuït, però continua existint. Les persones immigrades en general no volen viure en aquestes condicions, però l’actual alça de preus, la quantitat de requisits que demanen per llogar un pis, la manca d’habitatge social (HPO), fa que les famílies no tinguin més remei que conviure molta gent en un espai reduït. Depenen de la diversitat de models familiars, és comú viure amb la gent gran de la teva família o acollir a familiars que tinguin problemes. Això acostuma a passar a barris on la població nascuda a l’estranger té un gran pes i on els habitatges són petits i amb precàries condicions. Aquesta és una de les peces clau de la segregació residencial.

9. Desnonaments

En els darrers quatre anys s’han executat a Catalunya 12.322 desnonaments. Moltes famílies immigrades, sobretot filipines i llatinoamericanes que tenen més anys d’arrelament i que havien comprat pisos en el boom immobiliari, han patit desnonaments hipotecaris i continuen tenint deutes, algunes no disposen d’ingressos per afrontar un lloguer.

10. Ocupacions i assentaments

Aquestes problemàtiques fan que algunes persones es vegin obligades a ocupar irregularment pisos, degut als alts preus, les condicions per tenir un contracte de lloguer o la manca d’habitatge social. Una altra forma d’ocupació són els assentaments a indústries o espais en desús de la ciutat (sobretot per part de persones sense papers del sud del Sàhara o poble gitano de l’est d’Europa). No hi ha dades clares sobre el nombre d’ocupacions i les situacions d’aquestes famílies, però és una realitat complexa de solucionar, és un producte de les desigualtats i la precarietat d’alguns col·lectius.

11. Sensellarisme

Un altre problema és el percentatge de població immigrada en albergs o recursos per a persones sense llar. Aquestes van representar el 2015 més del 58% de les persones ateses, de les quals un 47% tenien nacionalitat no comunitària. I cal dir que aquesta és una xifra baixa comparada amb el 57,50% ateses el 2010, en plena crisi.

12. Situacions de refugi i asil

Les persones en situació o demanda d’asil o refugi tenen unes condicions de vulnerabilitat molt importants, venen a Barcelona després de patir situacions dures, i l’acollida que es fa en sovint pateix de manca de recursos.

Les entitats col·laboradores o ONG que fan aquesta tasca d’acollida, fan tot el possible per atendre’ls, però l’habitatge és un problema difícil de resoldre, perquè el preu a la província de Barcelona està desorbitat. Aquest programa ofereix un habitatge en una primera fase on tenen una estada autoritzada. Un cop finalitzada aquesta etapa, han de viure pel seu compte, i no hi ha pisos de protecció oficial per ells. Un altre grup són les persones que es troben a l’espera d’accedir al Programa d’Acollida, o que no compleixen els requisits de vulnerabilitat per ser allotjats temporalment. Moltes d’aquestes persones es troben en situació de carrer.

Dins aquest grup podem destacar a les persones LGTBI i a les persones immigrades, però en aquest col·lectiu s’hi sumen el desconeixement de les llengües, del funcionament de la societat, la manca de contacte... Tot plegat fa que en un mercat amb una oferta limitada de pisos assequibles i dignes, la competència és alta i per tant, es prioritza els perfils que tenen més “garanties” de continuar pagant.

Com podem comprovar, són moltes les discriminacions que pateixen els immigrants en el dret a l’habitatge. De fet, un 69% de les persones estrangeres que viuen a Barcelona han respost a la pregunta sobre les discriminacions dient que sí, que n’han viscut. D’aquest 69%, un 44% “en un percentatge rellevant” i un 25% en “la majoria dels casos”.

Són situacions molt difícils de verbalitzar i, sobre tot, de denunciar, ja que s’amaguen sota comentaris verbals, manifestacions subtils…

A molts portals immobiliaris hi ha desenes d’anuncis d’habitacions i pisos que es lloguen "solo a españoles".

En un estudi de 2011 de la revista “Journal of the Spanish Economic Association”, es va contactar per correu electrònic a propietaris de pisos de lloguer anunciats a la web Idealista, i van utilitzar noms comuns de persones d’origen marroquí per mostrar la procedència. El resultat va ser que aquestes persones tenien 18 punts menys de probabilitats de tenir una resposta. Una altra argumentació té a veure amb l’última enquesta del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques), on el 36% de les persones espanyoles intentaria evitar o rebutjaria llogar un pis a immigrants.

Aquestes discriminacions d’algunes immobiliàries o persones propietàries, com les reticències que mostren quan persones immigrades s’interessen en el lloguer d'un pis, o no mostrar l'habitatge amb alguna excusa. Se'ls hi atribueix insolvència econòmica i se’ls exigeixen condicions especials que se suposa que no podran atendre, incrementar el preu per denegar indirectament aquesta opció, comportaments inadequats respecte a la conservació del pis, o directament animadversió que es demostra en la publicació d’anuncis discriminatoris o mostrar pisos únicament en algunes zones (segregades) i amb determinades característiques (degradats).

Dels resultats dels qüestionaris contestats i de les entrevistes realitzades per aquest informe, les principals discriminacions detectades es donen per:

Per la condició de refugiades i/o migrants
Pel seu origen/nacionalitat
Per la seva religió (sobre tot si hi ha trets visibles, com dur hijab o nicab).
Per la situació econòmica (percepció d’ajudes socials, manca de nòmines/contracte)
Per la seva orientació sexual (col·lectiu LGBTI)
Per la composició familiar, com en el cas de famílies monomarentals i monoparentals

Exemples d’aquestes situacions:

“no facilitar informació sobre la disponibilitat d’un lloguer quan es nota que no ets d’aquí”
“negació de la disponibilitat d’un lloguer, quan hi ha encara el cartell posat”
“tenim un cas què va trucar telèfon i en notar un accent no natiu o un nom/cognom amb altres arrels culturals, van dir que el pis ja estava llogat, però va trucar una persona amiga, pel mateix pis, i no hi va haver cap problema.

Per què hi ha discriminacions?

La majoria d’entitats no consideren que Barcelona sigui una ciutat amb un greu problema en aquest sentit però sí que hi ha manca de coneixement dels nous col·lectius, desconfiança, prejudicis basats en la generalització i de vegades fins i tot criminalització. Aquestes actituds són difícils de demostrar.

Coneixement de drets i recursos, Denúncia

Es va fer unes enquestes a les entitats sobre el dret a l’habitatge i es va preguntar sobre la informació que es té respecte dels drets i programes d’ajuda que existeixen a Barcelona, un 69% d’entitats respon que les seves persones usuàries no tenen informació, i que només un 31% de les persones fan servir els serveis o ajudes relacionades.

En relació a fer denúncies per casos de discriminació, l’opinió de les entitats és que hi ha molt poca informació sobre com detectar-les, i com fer denúncies, per això, cal treballar més i millor per informar i sensibilitzar sobre les diferents formes de discriminació, i sobre el dret a denunciar aquestes situacions.

Així doncs CMIB (Consell Municipal d’Immigració de Barcelona) segueix reclamant a les administracions i institucions públiques que es treballi per a facilitar l’accés i el manteniment d’un habitatge digne a Barcelona per a totes les persones, independentment de la seva condició o provinença, tal i com s’estableix a la Llei 18/2007 del dret a l’habitatge.

IMMIGRACIÓ I HABITATGE