Nosaltres parlem amb l’Ignacio Fernández, treballador d’El Xiprer, que per començar ens presenta els diferents 5 projectes que actualment ofereixen: 

 

El primer és “El dinar”, dirigit a persones fora del món laboral i que estan soles, malaltes, convalescents, amb problemes de drogues, vivint al carrer o desestructurades. “Fem una mica de família, acompanyant-los”, ens explica.

El segon és “El magatzem d’aliments”, per a gent amb dificultats i problemes econòmics als que després d’una entrevista amb un professional, se’ls ofereix un lot d’aliments. A dia d’avui se’n reparteixen més de 1000 al mes.

El tercer és el de “Pisos d’acollida”, i és que resulta que El Xiprer té un parell de pisos d’acollida; de moment, en un hi viu una família; i l’altre es destina a gent que dormia al carrer.

 

“El tercer i el quart són els que més us poden interessar”, ens diu. Ell, l’Ignacio, s’ocupa especialment d’atendre els nouvinguts, la gran majoria arribats al país amb patera i protagonistes d’aquests dos últims projectes. Un és “Gent sense llar”: un dia a la setmana, amb col·laboració d’algú de l’Ajuntament, surten al carrer. Es troben tant a gent desnonada com amb problemes de drogues, s’intenta parlar-hi i apropar-s’hi una mica, des de la vessant més humana. A poc a poc, a partir de les visites setmanals, se li ofereix la possibilitat d’anar al Xiprer: dutxar-se, menjar alguna cosa i poder establir un lligam per construir un procés.

L’altre és “L’esmorzar”, dirigit a persones amb edat de treballar però amb dificultats per inserir-se al món laboral. Són joves, d’entre uns 20 o 40 anys, que per manca de papers, formació o problemes de drogues no tenen feina. Però la gran majoria són immigrants indocumentats. De fet, el perfil més usual, és un noi d’uns 25-27 anys que ha arribat amb patera. “També n’hi ha molts que han estat a Itàlia, però al cap d’un o dos anys no se sap ben bé que hi passa, que els fan fora i venen a Espanya. Arriben amb autobús o com puguin i tornen a començar”, afegeix l’Ignacio. 

​

Als que arriben a la península amb patera, creuant el mar, els sol enxampar la policia. Els treuen de l’Estret de Gibraltar i els porten en un camp de refugiats on per llei s’hi haurien d’estar 40 dies. Allà els hi donen menjar i alguna cosa de roba, juguen a futbol i només molt de vegades, reben un curs de castellà. El nombre d’immigrants que arriba a les costes espanyoles és tan elevat que als 20 dies els deixen anar. Després d’explicar-los que són il·legals al país, que estan cometent un delicte perquè els falta documentació i que haurien de marxar, els hi pregunten: “I qui coneixes aquí? Hi tens família o amics?”. L’immigrant anomena una ciutat, li donen 50 euros o directament, un bitllet de tren, una motxilla amb roba i el fan fora.

L’Ignacio diu allò que totes tres pensem després de que ens expliqui això: “És increïble. Fa anys que això funciona així i la majoria de nosaltres ni tan sols ho sabem”.

Això succeeix, entre d’altres coses, perquè no hi ha una llei de repatriació amb els països d'origen. A l’Àfrica hi ha governs molt corruptes, també. És complicat arribar a acords. Asseguren col·laborar i fer el possible perquè la immigració disminueixi però les xifres revelen el contrari: sembla que cada cop augmenta. “Abans atenia la gent individualment, ara ja no. Si no ho faig per grups no tinc temps”. I és que des del Xiprer, l’Ignacio i l’equip ofereixen assessorament, informació, roba, dutxa i esmorzar. Cada 10 dies es fa un formació explicant la situació del país en el que han arribat. Situació tan política com econòmica, parlant de la independència catalana, les xifres de l’atur… “Hauran de lluitar molt per fer-se un lloc aquí”, explica, “a nivell de trobar vivenda però també a nivell laboral les dificultats són moltes”. I és que el primer que hauran de solucionar són els papers.

 

El primer document a aconseguir és el passaport, que molts no el tenen. Sovint el tiren al mar perquè els fa por ser deportats o per poder falsificar l’edat un cop aquí, fent-se passar per menors i tenint així més facilitats per aconseguir papers. El passaport requereix un tràmit diferent segons el país de procedència. S’ajuden entre ells per gestionar-ho i poden trigar 3, 5 o 7 mesos a aconseguir-lo.

Un cop tenen passaport toca empadronar-se, que no resulta gens fàcil. Algú amb vivenda i contracte, ha d’assegurar que x persona viu a la seva adreça, i a partir d’aquell moment, així constarà a efectes legals. Però normalment els nouvinguts no coneixen a ningú que els pugui empadronar. Molt poca gent està disposada a empadronar, i és que hi ha un màxim de persones empadronades per vivenda. A més a més, si la persona inicialment empadronada cobra una ajuda, aquesta està en perill: un gran nombre de majors d’edat empadronats en una mateixa vivenda hauria de suposar uns ingressos més elevats. Per aquest motiu alguns acaben demanant diners a canvi de l’empadronament i de vegades, tres mesos desprès et donen de baixa. Una mafia negra més darrera el tema de la immigració.

A partir del moment en el que t’empadrones, comença a comptar el temps. Hauran de passar 3 anys fins que l’immigrant no pugui obtenir papers. Als dos anys d’haver-se empadronat, l’Ajuntament dóna de baixa a aquells que no han assegurat seguir vivint en el municipi. Com que l’immigrant sol canviar molt de domicili durant els primers anys, aquest detall pot endarrerir molt el procés per acabar tenint papers. Però el cas és que, passats tres anys des de l’empadronament, només queden uns últims requisits. I un d’aquests és ni més ni menys que un contracte de feina d’un any treballant 40 hores a la setmana. “D’aquests contactes no en fan a ningú. Ni tan sols d’aquí. Les empreses solen contactar-te sis mesos, després sis més i potser finalment  aconsegueixes un contracte d’un any, però és molt difícil”, diu l’Ignacio. L’empresa en qüestió tampoc pot deure ni un cèntim a hisenda o a la seguretat social. Així doncs, per un contracte la gent arriba a pagar 6.000 i 7.000 euros.

Els documents restants ja són més fàcils d’aconseguir: com els antecedents penals del teu país… “Òbviament”, puntualitza l’Ignacio, “si durant aquests 3 anys han tingut problemes amb la policia (una baralla, un judici o qualsevol tonteria), tindran molts més problemes per aconseguir papers. Gairebé se’n poden oblidar”. Cal tenir en compte també que si durant un any no treballen i per tant, no cotitzen, perdran els papers. 

Pel que fa a la targeta sanitària, amb el passaport i l’empadronament poden sol·licitar-ne una al mateix CAP i aquesta arribarà a l’adreça especificada. A la Creu Roja, des de fa cosa d’un any, la targeta es pot sol·licitar també sense necessitat d’estar empadronat. I és que sense targeta al hospital atenen a qualsevol persona amb alguna cosa greu com una operació de vida o mort, un accident… Però res més. Tampoc el seguiment d’absolutament res, un cop donada l’alta se’n desentenen.

 

El procés per aconseguir papers pot variar lleugerament en el cas de que l’immigrant es casi amb algú de nacionalitat espanyola. També en el cas dels menors. Sovint arriba al país un únic membre de la família (el pare o la mare), quan l’adult obté els papers es recorre a una reagrupació familiar. A través del govern es gestionen els    tràmits perquè la resta de la família pugui venir a viure aquí amb permís de residència. Abans una treballadora social haurà de visitar el pis, comprovar que ningú més hi està empadronat i serà necessari tenir uns ingressos x segons el nombre de membres de la família.

 

Finalment li demanem que ens parli de la situació pel que fa a habitatge dels nouvinguts amb els que treballa. Ens explica que al arribar, tots solen anar a casa d’un conegut, amic o familiar. Tenen algun contacte telefònic, busquen aquella persona i amb el pis sovint ja ple de gent, dormen al sofà o amb una manta al terra perquè ja no hi ha més matalassos. De vegades coneixen a algú i aquest algú ja està sent acollit a casa d’un altre. Aleshores acaben acollits per aquest tercer, al pis del qual ja hi ha molta gent, pocs que cobrin i un lloguer a pagar. Però s’ajuden molt entre ells: i encara més entre gent de pobles propers o d’un mateix país. De seguida es posen a treballar per poder aportar ajuda econòmica al pis, sigui l’import que sigui. Sovint entre 150 i 250 euros al mes per habitació. Això els porta a fer feines pagades en negre, no regulades i moltes d’elles explotadores. I és que a la llarga als que no paguen se’ls va pressionant i cada cop tenen més problemes. Pel que fa al menjar, el paguen entre tots organitzant-se.

Hi ha gent que acaba dormint al carrer, però són pocs. És especialment estrany trobar-se algú de l’Àfrica subsahariana dormint en aquestes condicions. Segurament es tracta d’una persona amb problemes de salut mental o de drogues. I és que repeteix: “S’acullen i es cuiden entre ells. Són pocs els que acabin esdevenint sense-sostres”.